Debat57el Debat (PAC1) – El paper del disseny en la senyalística
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
2 Octubre, 2023
Publicat per 
Lliurament de l'activitat PAC1 …
Debat0el PAC1 – Descobrir la senyalística
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Després d’escoltar l’entrevista amb Manel Gràvalos, es fa evident que el paper del dissenyador en la senyalística d’un espai és fonamental i engloba molts aspectes més enllà de la simple orientació. L’orientació és només una de les moltes consideracions importants en el disseny de la senyalització, ja que aquesta disciplina busca comunicar informació de manera efectiva i atractiva mitjançant elements visuals i textuals que van més enllà de simples indicacions de direccions. Aquí destaco altres aspectes:
1. **Identitat Visual i Coherència:** El dissenyador té la responsabilitat de garantir que la senyalització s’integri de manera harmònica amb la identitat visual de l’espai o l’organització. Això implica l’ús apropiat de colors, tipografies i estils que s’ajustin coherentment a la marca o l’entorn en què s’ubica la senyalització.
2. **Usabilitat:** La senyalització ha de ser clara i fàcil de comprendre per als usuaris. Això requereix la selecció adequada de text i imatges, així com l’ús de símbols universalment reconeguts i una disposició efectiva de la informació.
3. **Accessibilitat:** És essencial tenir en compte les necessitats de les persones amb discapacitats, com ara la inclusió de senyals en Braille o altres adaptacions que garanteixin l’accés equitatiu a la informació per a totes les persones.
4. **Integració amb l’Arquitectura:** El dissenyador ha de col·laborar estretament amb altres professionals, com arquitectes, per assegurar-se que la senyalització s’integri de forma harmoniosa amb l’arquitectura física de l’espai. Això implica utilitzar materials i ubicacions que no interfereixin amb l’estructura arquitectònica.
5. **Transmetre Missatges Addicionals:** La senyalització pot anar més enllà de la simple orientació i servir com a mitjà per comunicar informació addicional sobre l’espai, com ara la història, els valors de l’organització o informació educativa que pot enriquir l’experiència dels usuaris.
En resum, el dissenyador de senyalització té un paper essencial en la creació d’espais que no només siguin funcionals, sinó també atractius i significatius per als seus usuaris. La seva tasca no es limita a proporcionar indicacions, sinó que té una amplia gamma d’elements que converteixen la senyalització en una part integral de l’entorn que comunica la seva identitat i valors.
Per exemple; els campus universitaris solen ser extensos i a vegades complicats, i la senyalització té un paper crucial en l’orientació dels estudiants i visitants. Tanmateix, aquesta també pot ser una eina per reflectir i comunicar els valors i la missió de la universitat, mitjançant l’ús de paletes de colors específiques, logotips distintius i missatges educatius.
Creieu com jo que els usuaris perceben els valors de la universitat i la seva missió a través de la senyalització?
Bona tarda,
després d’escoltar l’entrevista a Manel Grávalos, procediré a respondre les preguntes que se’ns plantegen en aquest debat:
1- Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Manuel Gràvalos entén la senyalística des de una vessant analítica, que interpel·la a l’usuari a reflexionar sobre els senyals, a saber quina decisió es pren en cada moment i per quin motiu. Per tant, l’usuari deixa de ser un subjecte passiu que es limita a obeir els senyals.
Gràvalos apunta a què actualment vivim immersos en l’anomenada societat de la informació, on l’excés de senyals fan que hàgim desaprès a observar o a cercar la informació i en conseqüència accedim als espais de forma equivocada. I va més enllà, ens diu que vivim en una societat capitalista que busca extreure el màxim rendiment econòmic dels espais i del territori, on es potencia l’acumulació de senyals per transformar l’oci en una indústria. Per tant, caldria repensar els senyals i possiblement eliminar-ne. Per exemple seria útil implantar l’ús de codi QR i crear continguts a internet com a la Viquipèdia i així reduir l’impacte visual dels senyals.
Em semblen molt interessants les aportacions de l’entrevistat. Ara bé, penso que també hauríem de tenir en compte que el disseny ha de ser accessible a tothom, fins i tot a les persones que no tenen accés a les noves tecnologies. I també, hauria de ser inclusiu per a les persones amb discapacitat.
2- L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
Segons Gràvalos, l’essència de la senyalística és l’orientació. Per exemple la direcció que ens indica una fletxa. Però això no ho és tot, per desenvolupar un projecte de senyalística cal qüestionar-s’ho tot des del principi, preguntar-se a qui em dirigeixo, en quin to, amb quina finalitat i que vull aportar a la societat. No limitar-nos a tractar temes d’estètica, com la tipografia o els colors. Ara bé, en el cas de la senyalització viària que respon a un codi de circulació no es pot modificar a la lleugera perquè és molt important que els conductors entenguin el missatge que volem transmetre i poder garantir així la seguretat viària.
En conclusió, després d’escoltar l’entrevista entenc que la senyalística té una funció que va més enllà de l’orientació o de la informació i podríem dir que també té una funció comunicativa, que sovint passem per alt.
Assumpta Casas Porredon
Hola Assumpta,
Estic molt d’acord amb la teva reflexió en el fet que el disseny hauria de ser accessible a tothom.
Moltes vegades, els sistemes de senyalística es basen en diversos colors provocant que per a les persones que tenen alguna deficiència visual o ceguera, no els puguin comprendre correctament. Entenc que, en relació amb el que diu Manel Gràvalos a l’entrevista, seria necessari repensar en els diversos senyals i, si és el cas, incorporar o recol·locar alguns elements que poden generar un sistema de senyalística universal (per exemple: incorporant el braille o creant un contrast alt entre els colors que formen la gamma cromàtica). Així, s’evitaria una societat sobrecarregada de senyals que, tal com indiques, fan que hàgim desaprès a cercar la informació.
En aquest cas, en la següent pàgina web, es poden veure alguns exemples de senyalística informativa creada per ser accessible a tothom. Què us semblen?
Després d’aquesta reflexió és inevitable pensar i veure els sistemes de senyalística amb un punt de vista diferent, un punt de vista que moltes vegades no acaba de tenir prioritat tendint a crear dissenys que no són del tot universals.
Núria.
Hola!
Jo també estic molt d’acord en la importància de l’accessibilitat i la inclusivitat en el disseny (i en tots els altres àmbits de la nostra vida).
Seria bona senyal que cada cop poguéssim trobar més empreses que es dediquessin a trobar solucions accessibles com és el cas que has compartit, Núria. Propostes com l’Itinerari Sensorial Can Grau, per Inclusive Studio, també són molt interessants.
Crec que podem anar més enllà de l’eix de la discapacitat i pensar també en l’efecte que pot tenir la senyalística sobre altres minories socials, fomentant dinàmiques opresores o reparadores. Comparteixo un article de Bob Greene per la CNN, antic però amb una imatge suficientment clara i títol bastant descriptiu: “Signs of America’s racial past”.
Què en penseu?
Carolina
Hola Carolina,
interessant l’article que comparteixes, ja que la senyalística és un clar testimoni de la discriminació social que van viure moltes persones a causa del color de la pell.
Assumpta
Hola Núria,
és molt interessant la pàgina web que proposes amb la senyalística informativa inclusiva, desconeixia que hi haguessin aquestes iniciatives. La teva reflexió final la trobo molt encertada, ja que tal i com dius, no és una prioritat per la nostra societat crear dissenys pels sistemes de senyalística que siguin universals.
Assumpta
Hola Núria,
Molt interessant els exemples que envies. En el cas de discapacitats visuals caldrà tenir molt en copte la ubicació (a l’abast de l’usuari) per poder llegir el Braille. La senyalització en passamans em sembla una superbona idea.
Hola a tothom,
Trenco el gel en aquest primer debat de l’assignatura de Senyalística. Després d’escoltar la interessant entrevista del Manel Grávalos vaig extreure un primer concepte clar que volia compartir amb vosaltres: la senyalística ha d’educar i no sobrecarregar. Per tant, el dissenyador ha d’intentar treballar amb aquesta idea.
Per començar a respondre les qüestions, voldria centrar-me en la primera part, és a dir, el paper que juga el dissenyador al món de la senyalística. D’una banda, el dissenyador o la dissenyadora serà l’encarregat d’executar diversos senyals esquemàtics que hauran de ser assumibles per a tothom i que hauran de satisfer una necessitat. Segons el web de treball de Barcelona Activa (s.d.): “el dissenyador de senyalística (…) ha de ser capaç d’aplicar sistemes d’orientació en un mitjà determinat de manera universal, sostenible i intel·ligent”. Per tant, podríem dir que el paper que juga el dissenyador és fonamental, perquè tindrà una informació que haurà de simplificar i fer comprensible per a tothom. Sense el dissenyador/a no es trobarà la manera ideal de representar amb símbols/senyals unes idees. Poso l’exemple dels dissenyadors Jock Kinneir (1917-1974) i Margaret Calvert (1936 – ) que del 1957 al 1967 van estar dissenyant els senyals de trànsit a Regne Unit que finalment s’estandarditzarien a tot el món. Realment aquest és un exemple de la importància del dissenyador, perquè fins a 1957 els senyals britànics estaven fets per diferents organismes públics i eren de diverses mides, formes, colors. Això impedia a l’usuari poder-se orientar. Va ser així com segons el web Gràffica (2020): “el govern va confiar el desenvolupament del nou sistema al dissenyador gràfic Jock Kinneir i la seva assistent Margaret Calvert”.
Però, realment la senyalística només serveix per orientar-nos? Des del meu punt de vista, la funció principal dels senyals és l’orientació, és a dir, aconseguir que una persona pugui fer ús d’un espai sense perdre’s. Tot i això, tal com ens explica en Manel Grávalos podem fer-ho mitjançant l’art. He trobat una fotografia que reprodueix perfectament aquest concepte. L’empresa Rull Services, encarregada de la senyalística d’espais, ens comparteix aquesta senyalització d’uns banys públics d’un centre comercial. Mitjançant una reproducció d’uns castells humans (típic de la cultura catalana) s’assoleix un senyal artístic sense perdre de vista la funció principal, orientar als usuaris. He estat informant-me a través d’aquest vessant i he trobat el terme wayfinding. Però que és el wayfinding? Segons el web PlenaInclusión: “es refereix als sistemes d’informació que guien a les persones a través d’ambients físics i milloren la seva compressió i experiència dels espais”. Jo visc a Sabadell, i a l’Hospital Taulí utilitzen un sistema de línies d’orientació on, per exemple, la línia vermella és Urgències i els usuaris poden seguir-la fins a arribar-ne. Per tant, aquest tipus de senyalística fa servir l’espai, més artísticament, per orientar als usuaris. Seguint aquest exemple vull compartir amb vosaltres la fotografia on a l’aeroport de Narita, Japó, els dissenyadors han ideat un sistema d’orientació artístic on el terra s’ha pintat amb carrils d’atletisme i els usuaris el poden seguir per orientar-se.
En forma de conclusió podríem dir que els dissenyadors o les dissenyadores són els encarregats/des de crear un projecte de senyalística que sigui profitós pels usuaris. Han de centrar-se a agafar la informació i esquematitzar-la per crear senyals intuïtius i ràpid d’entendre. Això lliga amb la idea d’orientació, és a dir, els senyals no només han d’orientar sinó que han de crear una experiència a l’usuari, mitjançant estímuls o sensacions.
Però, aquí llanço algunes pregunte: fins a quin punt l’art pot ser útil per als senyals? Si creem senyals “massa artístics” o abstractes estaríem confonent als usuaris?
Moltes gràcies per llegir!
Àlex.
Bibliografia de fonts consultades:
1- Diseñador/a de señaletica y entornos. (s. f.). https://treball.barcelonactiva.cat/porta22/es/fitxes/D/fitxa53278/diseadora-de-sealetica-y-entornos.do
2- Gràffica, & Gràffica. (2020). Jock Kinneir y Margaret Calvert, los padres de la señalización actual. Gràffica. https://graffica.info/notas-al-pie-la-senaletica-en-autopistas-britanica-un-referente-mundial/
3- Josep. (2021). ¿Cómo señalizar un centro comercial? 8 Elementos básicos de señalización. Rull Services. https://rullservices.com/blog/centros-comerciales/como-senalizar-un-centro-comercial/
4- Moya, P. (2018). El aeropuerto de Narita se convierte en una pista de atletismo. Palabra de Runner. https://www.palabraderunner.com/aeropuerto-de-narita-pista-atletismo/
5- Plena inclusión España. (2022, 5 enero). Wayfinding – plena inclusión. Plena inclusión. https://www.plenainclusion.org/discapacidad-intelectual/recurso/wayfinding/
6- Ràdio UOC. Entrevista a Manel Grávalos. La senyalística en pro de l’eficiència de la mobilitat. UOC.
Bones Àlex! M’ha agradat molt la teva intervenció i l’aportació d’exemples, i m’agradaria compartir les sensacions i reflexions que m’han despertat l’exemple de l’empresa Rull Services i la senyalització dels lavabos públics.
En la imatge que comparteixes veig que la intervenció artística és molt bonica – així com l’estètica general de l’espai – i em fa pensar que li aporta personalitat a aquest, segurament en concordança amb la ciutat on es troba, els valors del centre comercial en qüestió o quelcom per l’estil.
No obstant, no veig com aquesta intervenció artística repercuteix en la senyalística de per si, doncs al cap i a la fi el que ens informa de que s’estan assenyalat els lavabos es fa a través dels pictogràmes clàssics que tenim assumits com a lavabos (malgrat no hi apareix cap element que faci una referència directa a aquest ús) i la direcció ja està indicada per les fletxes. Tanmateix, reconec que a primer cop d’ull he pensat que les figures ens orientaven cap al “lavabo de dones” i cap al “lavabo d’infants”, fins que el sentit comú o l’experiència prèvia m’han recordat que no són habituals els lavabos per a infants i finalment han estat els pictogràmes clàssics i el fet que es trobin en la mateixa mida els que m’han confirmat que es tracta del “lavabo d’homes”.
Així doncs em pregunto: es tracta solsament d’un element decoratiu o forma part del missatge? Fins on arriba l’àmbit d’actuació de la senyalística? Senyalística i expressió artística són dos eines que poden anar unides de diferents maneres? És a dir, fusionant-se, complementant-se, simplement anant de costat, etc?
Personalment, sóc de l’opinió que en disseny l’estètica i l’art són eines d’acompanyament per a la funcionalitat i que mai han de passar per sobre, però reconec que a vegades m’entra el dubte sobre de quines maneres es pot donar aquest acompanyament. I sens dubte la imatge que comparteixes me n’ha despertat molts! Gràcies per compartir-la.
Glòria.
Estic molt d’acord amb el que comentes Glòria, quan he vist la senyalització dels lavabos a través dels castells no l’he entès. A banda que al fons tornen a aparèixer els pictogrames clàssics. Per mi és hipersenyalització i aporta més aviat confusió.
A banda, aquí també entraria el tema de la inclusió, que en l’àmbit dels lavabos ja s’està duent a terme a diversos espais. Us deixo aquí l’actuació que ha dut a terme la UPF als seus campus: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies/lavabos-inclusius-on-ningu-shi-senti-exclos/video/5976992/
Gràcies
Bones,
Em semblen molt interessants les qüestions plantejades, crec que és interessant el poder debatre sobre el vessant més artístic en les senyals i com potser estem més inclinant en voler enfocar-nos més a afegir un toc artístic, en tenir potser una perspectiva més artística. Però crec que en aquests casos és important recordar que les senyals, el seu ús principal és aconseguir que l’usuari pugui navegar amb fluïdesa per l’espai en qüestió per això segons la meva opinió potser seria millor el fet de prioritzar la seva funcionalitat i claredat per no confondre als usuaris.
Per l’altra banda i després de llegir diferents estudis i veure projectes on la senyalització s’aconsegueix mimetitzar amb l’entorn utilitzant el vessant més artístic, continuant sent clars per als usuaris i a la vegada atractiva.
Karina Antonian Shakirova
Hola Gloria i Karina,
Gràcies per aquestes aportacions. Estic totalment d’acord amb les dues. Llegint a la Gloria m’he adonat del que comentaves. La imatge de Rull Services, realment els senyals no estan fent la seva principal funció (orientar), els usuaris consultaran els pictogrames de la pared, perquè són els més familiars. A més, com vosaltres dieu, crec que els senyals han d’estar enfocats en un primer moment a orientar les persones dins l’espai; tot i això, crec que es pot aconseguir mitjançant l’art. És important innovar i poder oferir als usuaris noves experiències, però sense sortir-nos de la idea que aquests senyals han d’ajudar-los a moure’s per l’espai.
Vull compartir alguns exemples d’aquests projectes de senyalística “més artística” i que des del meu punt de vista no es perd la idea principal “orientar”. La primera fotografia l’he extret de Pinterest, m’ha semblat curiós com amb un llum i unes lletres a la paret s’aconsegueix crear una ombra que indica els lavabos. Un altre exemple és el projecte Boris que va ser escollit per l’Escola d’Art Superior i Disseny de les Illes Balears per l’espai del museu Es Baluard, podem observar com els senyals combinen colors i tonalitats fluorescents de grans dimensions, però que funcionen correctament i els usuaris poden tenir una bona experiència.
Per tant, i subratllant les paraules que exposa la Karina, els senyals han de prioritzar la funcionalitat i orientar als usuaris. Tot i això, des del meu punt de vista i en el món on vivim han d’aportar una nova experiència i mitjançant l’art obtenir uns senyals més estètics i moderns.
Moltes gràcies,
Àlex.
El dissenyador té un paper crucial en la senyalització de lespai públic. Segons les declaracions de Manel Grávalos, la senyalització no ha de ser simplement un mitjà de control, sinó una eina per educar i informar les persones que interactuen amb l’espai públic. Això implica que el dissenyador té la responsabilitat de dissenyar senyals que no només dirigeixin les persones, sinó que també els ajudin a prendre decisions informades.
A més, la senyalització pot ser una manera d’influir com percebem i experimentem l’espai públic. Si dissenyem senyals de manera efectiva, podem millorar la qualitat de vida de les persones fent que l’espai sigui més accessible, segur i agradable.
Pel que fa a la segona pregunta de “si l’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística”, crec que l’orientació no és l’únic aspecte important que cal considerar en dissenyar senyals. Tenint en compte la visió de Grávalos, crec que enlloc de limitar-se a guiar les persones d’un lloc a l’altre, els senyals també han de ser dissenyats per educar, informar i generar interès. Això vol dir que hem de pensar més enllà de l’orientació i considerar com els senyals poden millorar l’experiència general de l’usuari a l’espai públic.
Per exemple, Grávalos esmenta la idea de no etiquetar sinó senyalitzar i crec que té raó en que sino el que fem és tractar a les persones com una massa gris i avorrida. Tal com ell, considero que és més important despertar l’interès que no donar una informació que no han desitjat conèixer prèviamtn. Això implica que els senyals no s’han de limitar a marcar llocs, sinó que també es poden utilitzar per cridar l’atenció sobre elements importants, ressaltar característiques culturals o històriques, i fomentar la curiositat i l’interès de les persones a l’entorn.
Crec que el paper del dissenyador a la senyalització de l’espai va més enllà de la simple orientació i ha d’incloure l’educació, la millora de la percepció social, i la creació d’un entorn més enriquidor i atractiu per a les persones. Però per fer-ho, cal també que mostrem com d’important es la nostra tasca des d’un bon inici del projecte, no només en el moment de composar una informació en un plafó.
Finalment, Àlex, crec que si es fan senyalitzacions massa artístiques, definitivament confondrem a l’usuari.
Gràcies per llegir,
Ingrid Picanyol
Bones Ingrid,
Estic totalment d’acord amb tot el que dius, i com a dissenyadors, és exactament el que vull dir. Pel que fa al tema de no etiquetar i d’una massa grisa i avorrida, crec que tots tenim dies grisos i avorrits, i que les coses que ens faciliten la vida són agradables. :)
Evidentment, penso que com a dissenyadors hem de millorar aquestes parts i despertar l’interès. Però això, potser és el conflicte que exposa Gràvalos: s’han potenciat tant altres elements per despertar l’interès de l’espectador que al final tot s’ha massificat en detriment de l’usuari i la seva veritable necessitat. L’estimulació de l’usuari ha estat la premissa durant molts anys, i com més, millor.
De fet, un exemple de massificació és quan un es troba un senyal enmig de la muntanya i pensa, “què fot un senyal aquí dalt?” Ara, sembla que ens hem de dessaturar i repensar aquest enfocament. Tot i això, personalment estic molt a favor de les plaques que et diuen les muntanyes del paisatge que tens davant.
PD: Molt fan de la teva feina. ;)
Hola a tothom,
A continuació comparteixo les reflexions extretes de l’entrevista a Manel Grávalos relacionades amb les qüestions plantejades i algunes altres que m’han anat sorgint. Espero que us resultin tant interessants com a mi les vostres!
Primerament, abans de reflexionar sobre el paper de la persona dissenyadora en la senyalística de l’espai, trobo interessant reflexionar – i relacionat amb la segona qüestió- sobre quin és el propi paper de la senyalística. Queda clar que una de les principals funcions és la d’orientar, la qual considero que inclou situar-se en l’espai.
No obstant, la senyalística acaba formant part de quelcom molt més complex i complert. Es tracta de transmetre una informació embolcallada en sensacions. Per exemple, si parlem del sistema de senyalització viària aquest no només transmet informació, si no que ho fa amb un caire de seriositat i autoritat. Tanmateix, aquesta informació ha de complir amb uns estàndards que no només l’homogeneïtzin sinó que siguin fàcilment interpretables i assumibles per a tothom, doncs està en joc la seguretat viària. Ara bé, tal com posa d’exemple Grávalos amb la seva intervenció en el festival Ingràvid, la “simple” modificació de la mida dels senyals homologats hi atorga una altra dimensió: estat d’alerta, avís de que s’està duent a terme alguna activitat fora de l’habitual, fins i tot certa sensació de joc o sentiment de seguretat extra per als infants i familiars que fan ús de l’espai. Per tant considero que la senyalística no només ha d’orientar, sinó transmetre informació i sensacions i adequar-se a les necessitats concretes de cada cas.
Per tant, considero que una de les principals tasques de la dissenyadora o dissenyador és la d’entendre l’entorn físic, social i cultural per tal de comprendre les necessitats a les quals donar resposta i quina és la millor manera de fer-ho segons les eines i els recursos disponibles. I és que tal com assenyala Rosa Llop “el valor de l’experiència que es vol transmetre serà molt diferent en funció del context de l’espai”.
Tanmateix, considero que malgrat l’ideal seria la intervenció conjunta en equips de treball multidisciplinaris en qualsevol projecte que inclogui, en aquest cas la senyalística, des de les primeres fases del procés, també és part de la feina de la dissenyadora assumir que això no sempre és possible i que, per tant, al final del que es tracta és de donar la millor solució que el propi disseny per si mateix pot oferir. Acceptar les limitacions és tant necessari com explorar les oportunitats i dominar les eines i recursos.
En general, l’entrevista m’ha resultat molt interessant, doncs s’hi plantegen moltes qüestions que sovint es passen per alt. Un dels conceptes que resulta més impactant és el d’etiquetar els espais per treure’n un rèdit. No obstant em plantejo: treure rendiment del patrimoni o mantenir-lo viu? És responsabilitat de la persona dissenyadora donar resposta a aquesta pregunta o facilitar, a través del valor que es pugui afegir a allò pel que està creant i del propi valor del disseny, que sigui la pròpia societat qui ho decideixi?.
Relacionat amb la importància del paper de l’educació, considero que la dissenyadora no s’hauria de preocupar tant del nivell educatiu de la població com de ser part del propi procés d’educació i d’aprenentatge, doncs cal dissenyar per a tothom (independentment del seu nivell acadèmic, interessos o habilitats personals) tot dotant al disseny de la màxima dimensió possible. Com aprenem més sobre els senyals viaris i el comportament en la via pública: memoritzant el llibret a l’autoescola o vivint, interpretant i fixant la informació que ens proporciona un bon disseny?.
Una altra de les reflexions més destacades gira sobre si calen tants senyals en els espais físics. Per una banda, estic d’acord amb l’existència d’un excés de senyalitzacions – segurament conseqüència de la manca en el desenvolupament de les habilitats d’orientació-. Però per l’altra, no obstant, no comparteixo el posicionament de Grávalos i la idea de “netejar” els espais físics tot traslladant aquesta informació a l’àmbit digital.
Personalment, considero que l’autèntic excés i abús de la informació es dóna, avui en dia, precisament en l’àmbit digital. Un plafó informatiu sobre el tipus de vegetació o la història d’un edifici in situ aporta una dimensió a la informació difícil d’aconseguir en l’àmbit digital, per més personalitzat que pugui estar el grafisme i entorn que acompanya aquesta informació digital.
Hi ha quelcom en allò físic que traspassa certes barreres: la olor de l’entorn, els sons, les persones amb les comparties el moment en que vas llegir aquell cartell, la seva forma, mida i textura, el clima,… Personalment considero que hi ha més probabilitat d’èxit en la retenció d’una informació adquirida de manera física i vivencial que en aquella digital.
Per acabar, poso un exemple personal sobre aquesta darrera reflexió, i és que no recordo gran cosa del que vaig llegir ahir navegant per internet sobre un tema que jo mateixa vaig buscar, però sí d’algunes dades d’un espai visitat durant les vacances d’estiu malgrat va ser quelcom una mica fortuït i sobre una temàtica que, a priori, no em cridava gaire l’atenció i no hagués buscat per mi mateixa. No obstant, vaig conèixer coses noves que em van acabar agradant i aportant una experiència més plena del lloc visitat.
Gràcies per llegir i compartir!
Glòria.
Referències bibliogràfiques
Berga, Q., Llop, R. (s.d). Entrevista a Manel Grávalos. La senyalística en pro de l’eficiència de la mobilitat. Projecte III. Senyalística i digital signage. Ràdio UOC. https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00250276/
Llop, R. (s.d). Introducció a la senyalística. [recurs UOC]. https://materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00250260/html5/PID_00250260.html
Hola Gloria,
He trobat força sintonia entre la teva intervenció i la meva, crec que hem percebut i interpretat els recursos des de la mateixa mirada i per això em disposo a comentar un parell d’aspectes que m’han semblat molt interessants de la teva reflexió:
Considero molt acertada la frase ” Acceptar les limitacions és tant necessari com explorar les oportunitats i dominar les eines i recursos.” Si bé es veritat que sovint pensem en tot un equip de disseny per afrontar un projecte (un estudi amb diferents dissenyadors/es, cada un/a especialitzat en el seu camp), moltes vegades aquesta no és la realitat. Crec que realment és molt més fàcil que com a dissenyadors/es rebem encàrrecs que, sigui per pressupost o per pressa del client, ens hagueem d’encarregar tot sols/es. I en aquest punt, tal com comentes, és molt important acceptar aquestes limitacions per no frustar-se i donar el millor d’un/a mateix/a.
També coincideixo amb tu quan fas referència a la importància del paper de l’educació. En aquest punt crec que Grávalos presenta un punt de vista una mica idílic envers l’educació de la població. Penso que el dissenyador/a té el poder de transformar la comunicació clàssica i aburrida en quelcom molt més interessant i motivador i que justament això és el que el converteix en un agent comunicador per a tothom, sense importar el seu nivell acadèmic, situació social, llengua…
Per últim, comentar-te que crec que has sapigut trobar un tema molt interessant en aquest debat: les sensacions i emocions d’allò físic i únic envers allò digital i infinit. Mentres ho llegia se’m venia al cap un paral·lelisme: les fotografies de carret vs. les fotografies digitals. Jo em dedico a la fotografia i el vídeo i treballo amb les càmeras mirrorless Sony d’ultima generació, però sabeu quina càmera m’emporto quan faig vacances o me’n vaig de viatje? Una Canon AE-1 de carret que vaig comprar a un mercat de segona mà per 60€ ab un 50mm f1.4. Per què? Per les sensacions que em transmet el fet de no poder repetir la fotografia ni poder-la visualitzar per saber si ha quedat bé. El fenòmen físic, a vegades, guanya al digital.
Gràcies per la teva aportació, Gloria, i per llegir-me si has arribat fins aquí!
Seguim!
Hola Gloria,
Crec que has posat en paraules molts dels pensaments que m’han anat sorgint al llarg de les lectures i escoltes dels recursos de l’assignatura.
M’ha semblat molt interessant la reflexió t’ha destacat també la Clara sobre acceptar les limitacions, així com també el que comentes sobre “entendre l’entorn físic, social i cultural per tal de comprendre les necessitats a les quals donar resposta i quina és la millor manera de fer-ho segons les eines i els recursos disponibles”. Una idea bàsica que potser és clara a la teoria però que sovint es perd a la pràctica, sobretot per la part sociocultural: realment tenim una comprensió de la diversitat de realitats i les tenim en compte a l’hora de dissenyar?
Sobre el trasllat d’informació a l’àmbit digital, crec que no és un tema que es pugui discutir en pocs termes i amb consideracions simples. Fàcilment es pot donar (i es dóna) aquest excés d’informació que comentes, sobretot per la concepció de l’espai digital com un espai sense límit. Al mateix temps, sabem que és una plataforma molt potent que ens pot aportar molt i trencar moltes altres barreres estant ben treballada.
Gràcies per les teves reflexions!
Carolina
Bon dia a totes,
Després de passar una bona estona escoltant a Manel Grávalos i consultant els primers recursos d’aprenentatge d’aquesta assignatura, he pogut extreure una clara reflexió que respondrà a la primera pregunta plantejada per aquest debat: El dissenyador té un paper totalment fonamental en la senyalística de qualsevol tipologia d’espai, ja que sense una visió artística, crítica i social, no es podrà identificar correctament les necessitats senyalístiques d’un projecte i, encara menys, comunicar-les al públic d’una manera atractiva, efectiva i honesta amb la societat i la natura. El/La dissenyador/a sap trobar la solució adequada per guiar i informar al públic en cada cas, avaluant el context i prenent decisions segons l’eix funcional en el que es basi el projecte i el tipus de públic a qui es dirigeix. El/la dissenyador/a adaptarà l’experiència d’usuari a la tipologia d’espai que aquest visiti ja que les característiques de cada espai li serviràn per desxifrar el codi a utilitzar per comunicar-se amb el tipus de persones que el visiten.
Es podria dir que sense la intervenció d’un/a dissenyador/a en la senyalística d’un espai, molt probablement trobem únicament un conjunt d’etiquetes informatives amb ànima comercial i sense consciència social. En aquest punt, vull destacar un moment de l’entrevista que considero molt disruptiu o provocador per part de Grávalos, que és quan l’entrevistador li pregunta sobre el repartiment de responsabilitats entre els gestors dels espais públics i els dissenyadors a l’hora de definir l’objectiu de la senyalística envers les persones, al que Grávalos respòn:
“La del gestor, evidentment, és gestionar. I ells es creuen amb l’obligació de treure aquest rendiment que et deia del patrimoni, per exemple. El dissenyador té l’obligació de fer veure a l’altra persona, al seu interlocutor, al gestor de l’administració, que s’està equivocant.” – Grávalos, M.
Segons l’experiència de Grávalos, els gestors dels espais públics consideren utilitzar la senyalística per crear rutes i treure’n un rendiment econòmic i justament és aquí on Grávalos considera molt important la seva feina com a dissenyador: fer entendre al seu intermediari que aquest no ha de ser l’objectiu i que a través d’un bon disseny de senyalística es poden treure beneficis socials molt més importants.
Durant l’entrevista també es presenta un debat molt interessant envers la pregunta de si estem hipersenyalitzats o no i la importància de l’educació i el pensament autònom com a capa fonamental per evitar aquesta hipersenyalització en la societat. Realment cal un cartell que ens expliqui si una esglèsia es gòtica o romànica? O ho hauriem de poder identificar fruit del coneixement adquirit durant el nostre pas pel sistema educatiu? Què en penseu vosaltres?
Passem ara a la segona pregunta del debat: L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
Si bé és veritat que l’orientació és l’objectiu final de qualsevol projecte de senyalística, aquest és només el primer dels tres eixos funcionals que el composen. L’usuari no només ha de poder-se orientar en l’espai, sinó que també l’hauria de saber interpretar (conèixer i entendre la funció de l’espai) i reconèixer la seva identitat (per establir un vincle entre la persona i el lloc). Orientació, interpretació i identitat. Aquestes són les tres funcions d’un projecte de senyalística.
Per anar concloent la meva aportació al debat, m’agradaria llençar una pregunta a les companyes: Creieu que, en general, tots els projectes de senyalística posen el pes principal en l’acció d’orientar a l’usuari? Coneixeu algún projecte on predomini, per exemple, l’eix interpretatiu de l’espai per sobre de l’orientatiu?
Us llegeixo!
Moltes gràcies per l’atenció.
Bibliografia:
Grávalos, M. [Manel]. Projecte III: Senyalística i Digital Signage – Ràdio UOC / per Rosa Llop i Quelic Berga. UOC. https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00250276/view.html#gravalos
Llop, R. [Rosa]. Introducció a la senyalística. PID_00250260. UOC. https://materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00250260/html5/PID_00250260.html
Hola Clara, moltes gràcies pel teu comentari! M’ha agradat molt el paral·lelisme amb la fotografia i m’ha fet reflexionar juntament amb una conversa que tenia l’altre dia amb un grup de gent en la que una interlocutora va dir: “li he perdut el respecte a la fotografia”. Ella feia referència a això que comentes, en que la possibilitat de prendre un munt de fotos digitals acaba devaluant tant la pròpia fotografia com l’experiència… i fins i tot allò fotografiat! I és que precisament en part és l’excés (d’informació, d’opcions, de retocs,…) el que acaba provocant aquesta devaluació.
I tot això em fa reflexionar sobre varies coses, però portades al món del disseny i concretament a la senyalística – i potser complementant el posicionament de Grávalos – això mateix que comentes: que la qüestió no és tant dissenyar i assenyalar molt i en quantitat sinó el fet de fer-ho bé, i potenciar aquest paper transformador i motivador dins de l’àmbit de l’educació per part del dissenyador/a, tal com assenyales, per tal de treure’n els majors beneficis socials; la qual cosa m’ha semblat súper interessant i bonica.
Glòria.
Hola Clara!
Estic molt d’acord amb el que destaques sobre la capacitat del dissenyador d’avaluar el context i prendre decisions en base al tipus de projecte i el tipus de públic. Trobo que aquesta adaptabilitat i la capacitat de comprendre el context és un tret molt rellevant que pot marcar molt la diferència a l’hora de desenvolupar un bon projecte de senyalística.
Per altre costat, m’agradaria agafar la pregunta que has llançat al final de tot de la teva aportació i afegir el meu granet de sorra. No tots els projectes de senyalística posen el pes principal en l’acció d’orientar a l’usuari, ja que no tots els projectes tenen l’objectiu principal de guiar en un espai o en un procés. L’eix interpretatiu és aquell que ens dona informació sobre un lloc, un objecte, un ésser, etc., i hi ha molts llocs on podem trobar senyalitzacions d’aquests tipus. El primer exemple d’aquest estil que em ve al cap és una exposició d’un pintor en un museu d’art, on al costat de cadascun dels quadres hi ha un cartell amb el nom de l’obra, l’autor i la data. En aquest cas, no es busca ajudar a les persones a moure’s pels voltants de l’obra o per l’exposició, si no que es pretén donar informació que ajuda a interpretar aquell quadre en concret.
Per a posar un exemple més concret, podem veure aquesta imatge del Museu del Disseny de Barcelona. En la imatge es veuen diversos objectes de l’exposició, i a sota d’ells hi ha les senyals que indiquen la informació pertinent. A més, a la part superior de la imatge també hi ha diverses senyals que guien al visitant de manera cronològica per l’exposició, però posant més èmfasi en informar sobre què va passar cada any que en marcar un ordre de visita, tot i que també ho fa de manera secundària.
Què n’opines? Et llegeixo!
Hola Helena,
Gràcies per atendre i enriquir la meva aportació!
La veritat és que amb aquesta assignatura estic començant a decobrir la senyalística i m’estic introduïnt en aquest món, pel que fins que no he llegit i imaginat els teus dos exemples sobre com la senyalística no sempre orienta, sinó que sovint només “explica” (per a que l’usuari interpreti), no se m’ha fet evident aquest punt de vista. Està clar que en moltes situacions, aquesta serà la voluntat de la senyalística dissenyada… Així que et dono tota la raó i les gràcies una vegada més!
Ens anem llegint :)
Hola Clara!
Estic totalment d’acord amb la teva reflexió sobre el paper essencial del dissenyador en la senyalística. És evident que sense una visió artística, crítica i social, la senyalística d’un espai no podria identificar de manera adequada les necessitats del projecte ni comunicar-les efectivament al públic.
La cita de Manel Grávalos ressalta una distinció crucial entre els gestors d’espais públics i els dissenyadors en la definició dels objectius de la senyalística. La feina del dissenyador és assegurar que les senyals no només serveixin a objectius comercials sinó que també aportin beneficis socials importants.
Pel que fa a la segona pregunta del debat, estic totalment d’acord que l’orientació és només una de les tres funcions de la senyalística. L’usuari no només ha de saber on anar, sinó que també hauria de comprendre la funció de l’espai i sentir una connexió amb el lloc.
En quant a la teva pregunta final, crec que molts projectes de senyalística posen un pes significatiu en l’acció d’orientar a l’usuari, ja que és una de les funcions més immediates i evidents. No obstant això, hi ha projectes on l’eix interpretatiu de l’espai pot ser més rellevant, com ara en museus o espais educatius on l’objectiu és transmetre informació i coneixement.
Per tant, es dona a entendre que la importància relativa de les tres funcions de la senyalística pot variar segons el tipus d’espai i l’objectiu del projecte. És una qüestió interessant a tenir en compte en el disseny de senyalística.
Gràcies per la teva aportació! Ha sigut interessant!
Salut!
Pau.
Tal com han comentat els companys després d’haver escoltat l’entrevista feta a Manel Grávalos podem afirmar que el dissenyador té un paper molt important en crear una senyalística d’un espai.
Crec que també és rellevant abans de posar al dissenyador és saber ben bé que ens aporta la senyalística, com bé hem pogut escoltar a l’entrevista feta al Manel Grávalos, ell ens comenta que hem de pensar de la senyalística com a forma de assenyalar el que creiem important i no una forma d’etiquetar tot el que tenim el voltant creant una sobreestimulació.
Per això s’ha de destacar que el dissenyador té un paper molt més rellevant que el de dissenyar una senyal clara i concreta sinó que s’ha de moure al principi, repensar la necessitat del senyal i la manera amb la qual el senyal que es vol crear ajudarà a la gent sense crear un soroll innecessari.
Tenint en compte aquest punt i sabent que el dissenyador ha de qüestionar-s’ho tot des del principi i no només enfocar-se en el disseny per se del senyal, també hem de pensar en com representar-ho de manera clara i concreta, sense despistar a l’usuari, ja que l’objectiu és captar el missatge que sens vol transmetre de forma ràpida i senzilla. Aquesta és la feina del dissenyador, transvasar la informació que sap que l’usuari ha d’obtenir i tenir en compte el mitjà que es vol utilitzar per portar-ho a cau. Tot i que centrar-se en l’experiència que tindrà l’usuari amb les senyalitzacions és part fonamental també hem de tenir en compte la manera en què la senyalització afectarà a l’entorn tant de manera estètica com funcional. S’ha de tenir present i en compte que els senyals han d’encaixar en l’entorn per al qual estan pensats. Per exemple, la senyalística emprada en un hospital no serà la mateixa que utilitzarem en un parc a l’aire lliure o en un restaurant modern. Els senyals poden ser adaptats i creats per espais concrets.
Després d’haver escolat l’entrevista feta al Manel Grávalos i fer una recerca més profunda sobre la senyalística, he pogut observar que l’orientació no és l’únic punt a tenir en compte a l’hora de dissenyar un projecte de senyalística sinó que també hem de tenir en compte altres punts que els senyals ens podem transmetre com per exemple informació, educació, crec que avui en dia com ens comenta Grávalos hem de fer un pas més enllà en el món de la senyalística i ajudar-nos dels senyals per crear una millor experiència per l’usuari. No pensar tant des del punt final de la senyalització sinó que fer-hi un gir i fer-nos preguntes abans de pensar en el senyal, pensar en l’usuari, com podem contribuir en la millora de l’espai com podem beneficiar a l’usuari amb aquest senyal, tot això són preguntes i plantejament que poden ajudar a crear senyalitzacions més ben meditades i amb una funcionalitat més clara. Com s’ha comentat abans, no es tracta d’etiquetar cada cosa que veiem sense pensar en l’usuari sinó que hem de tenir un pensament conscient de com afectarà la senyalització a l’entorn.
Després d’haver fet una recerca extensa sobre la senyalització em sorgeixen diverses preguntes, com podem fer una senyalització atractiva però a la vegada tenir en compte la claredat del missatge? En quin moment la creativitat sobrepassa la claredat i ens trobem amb una senyalització impossible d’interpretar?
Karina Antonian Shakirova
Surface, K. S. (2023, 28 abril). Diseño de señalética y su aplicación en proyectos y edificios. KRION. https://www.krion.com/es/noticias/diseno-senaletica
Mäkelä, S. (2021, 19 agosto). Ten Contemporary Wayfinding Signage Design Concepts by Kolektyf. Design & Paper. https://www.designandpaper.com/ten-contemporary-wayfinding-signage-design-concepts-by-kolektyf/
Creativo, S. I. (2019). Señalética en diseño gráfico: Señalética e identidad corporativa. Simbolízate el blog de Símbolo Ingenio Creativo. https://simbolizate.com/senaletica-diseno-grafico/
Estudio Mique. (2020). El diseño gráfico que nos guía. señalética. diseño gráfico Zaragoza, Estudio Mique. https://www.mique.es/el-diseno-grafico-que-nos-guia-senaletica/
Estic molt dacord amb tu; és essencial abordar la senyalització des d’una perspectiva més ampla i estratègica. Com tu, crec que la idea de considerar la senyalística com una forma d’assenyalar el que és important en l’entorn és fonamental. No es tracta només de dirigir les persones sinó de comunicar i educar. Hem d’evitar la sobreestimulació i pensar en com cada senyal pot millorar l’experiència de l’usuari sense crear un soroll innecessari.
Ingrid Picanyol
Hola!
Després de llegir les vostres aportacions, veig que en els dos casos queda clar un aspecte molt rellevant del que és el paper del dissenyador. No només s’ha de complir la funció estètica, si no que el disseny ha de servir per respondre a unes necessitats concretes, ha d’informar, i no només això, si no que aquesta informació que ha de proporcionar, no serà la mateixa en tots els àmbits. El paper del dissenyador és complex, i ha de passar per tot un seguit de passos fins a arribar a l’objectiu final. Cal remarcar el paper de la investigació inicial, que és tan important com la pròpia creació del disseny, ja que és en aquesta fase quan podrem discernir a quin públic va enfocat el disseny, què necessita aquest públic, quin llenguatge s’ha d’emprar. I també, com diu la Karina, la gran importància de trobar l’equilibri entre allò estètic i allò funcional, aconseguir crear un disseny que compleixi amb la tasca informativa, i que a més a més sigui atractiu per les persones a les que va dirigit.
Així doncs, és important que tot dissenyador tingui clar aquestes necessitats que cal tenir en compte en tot procés de disseny, tenir en compte el públic objectiu, el lloc on anirà el disseny, el que es busca comunicar, i que sigui atractiu a l’hora que funcional.
Dissenyar no només és fer coses estèticament atractives, si no que darrere d’un bon disseny hi ha una gran tasca d’investigació i de reflexió.
Hola!
Un cop escoltada l’entrevist a Manuel Grávalos, veiem com aquest remarca la importància de la senyalística i de com és necessari enfocar-la des d’un punt de vista crític, no únicament com una eina d’orientació.
En relació a la primera pregunta, sobre el paper del dissenyador en la senyalística de l’espai, comparteixo l’opinió de la companya Assumpta Casas, ja que a part de la vessant estètica i crítica que remarca Manel, crec que en tot projecte de disseny cal tenir una mirada inclusiva, pensar en l’ampli públic al qual aniran dirigides les senyals que es col·loquin a l’entorn. Precisament, en l’exemple que Grávalos explica, sobre els codis QR que van ajudar a eliminar l’espai ocupat pels cartells, m’ha fet pensar en les persones que no estan tan acostumades a la tecnologia, o que directament no tenen les eines adequades, com ara les persones d’edat més avançada. Sí que és cert que depenent del públic al qual vagi enfocat el disseny, eines d’aquest tipus poden ser molt adequades, però en el cas de l’exemple, on es tractava d’un recorregut per Roses, potser aquesta manera de facilitar la informació va implicar un impediment per a les persones més grans.
Pel que fa a la segona qüestió, sobre si l’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan es dissenya un projecte de senyalística, tinc clar que la resposta és no. En aquest cas comparteixo l’opinió de Grávalos, on remarca la importància de donar-hi voltes, de centrar-nos en cada projecte, perquè cada un tindrà els seus requisits i necessitats. No només volem orientar, volem que sigui una experiència enriquidora, que no limiti a les persones, ni que afecti excessivament al medi. També el fet de no veure les zones culturals com a producte, com a eina de benefici, on el gaudi i l’aprenentatge de les persones quedi relegat a un segon lloc.
Així doncs, la senyalística va molt més enllà de la pura acció orientadora, és un element que es relaciona amb el medi i les persones, i que per tant, ha d’estar dissenyada pensant en aquests.
Bon dia Cristina,
M’ha agradat el teu punt de vista sobre el tema de la tecnologia i la gent gran i m’ha fet reflexionar: Si la senyalística tendeix al minimalisme, per tal de carregar lo just i necessari l’espai visual, i a l’ús de la tecnologia per a ser interpretada, estem discriminant al tipus de públic que en podrà fer ús? De quina manera podriem garantir que tothom entengui els senyals sense deixar de banda les limitacions físiques i tecnologiques?
Dona per pensar!!
Us llegeixo :)
Gràcies,
Clara
Referent a l’entrevista de Manel Grávalos, em sobta la seva opinió sobre aquest tema i més sent un reconegut “senyalitzador”. M’ha agradat la seva reflexió sobre el nostre pas pels centres educatius on segons sembla, cada cop estem perdent aquesta capacitat d’orientar-nos. Probablement, es tractarà d’una quimera pensar que el dia de demà, les persones reconeixerem qualsevol monument, edificació de renom o espai geogràfic amb una sola mirada i sense l’ajuda d’un cartellet, un senyal o un simple ets aquí.
M’ha impactat veure el punt de vista d’interès comercial que hi pot haver al darrere de tota aquesta programació visual en l’espai i de quina manera ens porten a seguir i consumir finalment el seu producte. Mai ho havia vist així.
Finalment, ara veig clar que les senyalitzacions tenen per objectiu guiar-nos, orientar-nos, però de forma paral·lela de prohibir-nos.
Segurament qualsevol persona ara mateix podria crear, dissenyar i construir qualsevol concepte creatiu. Vivim en un moment on la intel·ligència artificial i un enorme ventall d’editors automatitzats, ens donen tota facilitat a l’hora de fer qualsevol prototip d’imatge partint de les nostres necessitats.
Des que vaig començar a estudiar disseny i creació digital estic sentint comentaris d’amics, companys i coneguts que em recalquen la poca falta que faran els dissenyadors gràfics un cop la IA estigui instaurada.
Sempre he cregut que les màquines, l’electrònica i la informàtica ens poden ajudar en certa manera. Penso que un programa d’intel·ligència artificial és capaç de fer infinitat de coses, però també penso que la nostra ment pot ser infinita i que pot arribar a matisar un gargot durant anys, o com des del punt de vista d’en Grávalos, decidir si o decidir no.
El paper del dissenyador probablement no és crucial a l’hora de crear un projecte de senyalística, però si deshumanitzem aquest procés es perdran moltes més coses que una feina o una figura laboral. Si deshumanitzem aquests processos es perdrà tota relació social entre nosaltres, es perdrà l’essència de les coses, l’essència dels espais que volem ensenyar, la imaginació. Si volem indicar un camí, qui millor que els nostres ulls per definir de quina forma es veu, on va, que hi ha, quin és l’entorn. Probablement, la nostra feina no serà crucial, però sí que serà real.
És probable que les indicacions siguin les més comunes a l’hora de parlar de senyalística. Les direccions, els llocs, els espais, però també ens pot ordenar objectes, grups, activitats, rètols, cartells. Un cartell d’institut ens pot indicar la direcció en la qual es troba, però el mateix rètol del cartell en el mateix edifici també ens assenyala per la seva pròpia naturalesa de la paraula que allò, és un institut. Crec que serà igual d’important tota la senyalització fins a arribar a l’institut com el mateix cartell per culminar el projecte amb èxit.
Hola David, molt interessant tot el que comentes.
Em volia centrar una mica en el primer paràgraf on parles de la visió que té Gràvalos sobre l’educació. No crec que Gràvalos es refereixi al fet que totes les persones han de tenir un coneixement exhaustiu de l’art, la història, arquitectura, disseny…sinó més aviat que no cal senyalitzar i explicar-ho tot, embrutint els espais amb cartellets innecessaris. Crec que el dissenyador es refereix a que s’eduqui a la gent perquè tinguin una cultura bàsica i que tinguin certes referències i eines de cerca, per si hi ha alguna cosa que veuen i els interessa siguin capaços d’aprofundir sobre el tema. Si a una persona no li interessa l’arquitectura gòtica, el fet de posar un cartell amb explicacions no suposarà cap canvi. Per altra banda, si hi ha una persona que si li interessa, s’espera que aquesta tingui un bagatge cultural i educacional per saber davant de què es troba. I si no ho sap, ja es preocuparà per esbrinar-ho.
Salut.
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Escoltant Manel Grávalos ja podem veure que el paper del dissenyador és clau en aquesta matèria. Ens deixa clar que la feina del dissenyador en la senyalística no comença en la part final del projecte quan ja s’han pres totes les decisions importants, sinó que és necessari que aquest s’assegui a la taula amb professionals d’altres disciplines i els administradors a l’inici del projecte.
Així doncs, el paper del dissenyador no és el d’un mer executor amb habilitats tècniques pel disseny, sinó que ha d’identificar els objectius i plantejar-se una sèrie de preguntes per començar a dirigir l’encàrrec a fi de trobar la millor solució (particular, innovadora, i adaptada a cada projecte). És necessari crear una altra capa d’informació material? A qui estic parlant?, amb quin to?, com puc beneficiar la societat amb la meva intervenció?
Des d’aquesta posició ja en l’inici del projecte, és més fàcil que el dissenyador pugui contactar amb els administradors, públics o privats, i fer-los entendre tota aquesta sèrie de qüestions; és més fàcil que intenti frenar els anhels de visibilització del polític, desitjós que quedi constància de l’actuació municipal, i li pugui fer entendre que en la senyalística, “més” és probablement pitjor.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
L’orientació és només un dels tres eixos funcionals en qualsevol projecte de senyalística. Cada encàrrec té el seu propi context i és feina del dissenyador, juntament amb altres professionals, decidir quin d’aquests tres eixos tindrà més pes en el treball, sempre tenint en compte a quin usuari va dirigida la nostra feina.
A banda de l’orientació també tenim la interpretació, consistent en proveir al públic la informació sobre la història del lloc, els objectes i els éssers que en formen part; i la identitat, que consisteix a facilitar la creació d’una imatge característica del lloc perquè el mateix usuari construeixi un vincle de pertinença.
Hola a tothom!
Després d’haver escoltat l’entrevista de Manel Gràvalos, el dissenyador té un paper molt important en la senyalística.
D’aquesta manera, té el paper d’assenyalar, d’anunciar la importància de determinats elements que poden generar certs beneficis socials. Així, el dissenyador ha de crear una mena de guia gràfica que informi els usuaris en un entorn físic, treballant a favor de l’entorn i tenint en compte les necessitats d’aquests usuaris. En aquest cas, la senyalística s’adapta a cada visitant, per assegurar que, encara que sigui molt creativa, s’interpretarà i s’entendrà amb facilitat. Aleshores, s’ha d’evitar el fet d’etiquetar, convertint el patrimoni en un producte, que tal com indica Manel Gràvalos, “[…] El volem vendre, volem que la gent el consumeixi ràpid, que passi el torn i vingui el segon torn i torni a consumir aquell producte i generi un benefici econòmic”.
D’aquesta manera, Underhub’s Cool Kiev Coworking Space, una escola d’idiomes d’Ucraïna que també ofereix espais de treball compartit, podria ser un exemple d’una senyalística creativa, efectiva, senzilla i que per realitzar-la s’han inspirat en l’ambient del metro de Londres. A mi m’ha semblat un exemple que ensenya a la perfecció la finalitat del dissenyador, facilitant l’accés ràpid i creant una experiència agradable. Què en penseu?
Aleshores, quan es crea un projecte de senyalísitica, s’hauria de tenir en compte què representa aquest concepte. Tal com indica Joan Costa:
“La señalética es la parte de la comunicación visual que estudia las relaciones funcionales entre los signos de orientación en el espacio y el comportamiento de los individuos”.
D’aquesta manera, quan dissenyem un projecte no només s’ha de tenir en compte l’orientació. Si no que també s’ha de sintetitzar la informació o el missatge que es vol crear d’una manera clara i precisa. Tenint en compte per sobre de tot que, tal com ens indica Manel Gràvalos, el fet d’interpretar bé els missatges sempre ha de ser més rellevant que l’estètica dels senyals. Un altre aspecte que s’ha de tenir en compte és l’entorn. D’aquesta manera, la senyalització s’ha d’organitzar per l’espai sense modificar-lo, però possibilitat el seu recorregut.
En resum, depenen de com el dissenyador desenvolupi el projecte de senyalística pot crear unes sensacions o unes altres als usuaris. Així, el dissenyador ha de tenir en compte l’experiència de l’usuari definida a partir d’un sistema de senyalística, on també, tal com s’ha pogut veure l’exemple, hi pot intervenir l’art i la creativitat.
Bibliografia i webgrafia:
Bobet, Soportes Publicitarios. (14 decembre 2018). Señalización y señalética y sus diferencias. [en línia]. Disponible a: https://bobetcanarias.com/senalizacion-y-senaletica-y-sus-diferencias/ Consultada: octubre, 2023.
Decofilia. El diseño gráfico aplicado a la señalética. [en línia]. Disponible a: https://decofilia.com/el-diseno-grafico-aplicado-la-senaletica/ Consultada: octubre, 2023.
Estudio Mique. (26 abril 2023). El diseño gràfico que nos guía. Señalética. [en línia]. Disponible a: https://www.mique.es/el-diseno-grafico-que-nos-guia-senaletica/ Consultada: octubre, 2023.
Grávalos, M. [Manel]. Projecte III: Senyalística i Digital Signage – Ràdio UOC/ per Rosa Llop i Quelic Berga. Disponible a: Universitat Oberta de Catalunya. Consultada: octubre, 2023.
Llop,R. [Rosa]. Introducció a la senyalística. [en línia]. Disponible a: Universitat Oberta de Catalunya. Consultada: octubre, 2023.
Rull Services. ¿Què es el wayfinding? Beneficios, dificultades y 5 casos creativos de éxito. [en línia]. Disponible a: https://rullservices.com/blog/que-es-el-wayfinding/#Beneficios_del_wayfinding Consultada: octubre, 2023.
Synergy. (19 novembre 2020). Diseño de señalética. [en línia]. Disponible a: https://www.synergyweb.es/blog/diseno-de-senaletica/ Consultada: octubre, 2023.
Hola, respecte a l’exemple que poses de l’Underhub’s Cool Kiev Coworking Space, una escola d’idiomes d’Ucraïna, de senyalització, crec que la idea és bona, però que en certs llocs aquesta senyalització supera al propi espai, vull dir, que la senyalització té tot el protagonisme en els espais que es mostren. Sembla senzilla, però veig massa carregada en colors i en quantitat que pot arribar a atabalar.
Com bon exemple d’innovació en la senyalització per tal que arribi directament el missatge a l’usuari, durant el viatge que vaig fer per la Bretanya Francesa, em vaig trobar en molts pobles, en aquells passos de vianants que hi havia una escola a prop, la imatge d’un ninot de mida real fent la intenció de travessar el carrer. És una imatge que impacta, i que perceps al moment que és que et vol dir, i que és el que has de fer (reduir la velocitat). Adjunto un link a una empresa que ven aquest producte:
https://www.elancity.es/productos/figuras-de-senalizacion-signakid/
Joan Parejo
Hola, en relació amb l’exemple, és bastant vistos i quan el veus a primera vista sorprèn, però trobo que pot arribar a ser carregant. Aquí a la ciutat de Lleida han utilitzat el mateix sistema de senyalització en l’hospital Arnau de Vilanova i cal dir que la primera vegada que m’hi vaig topar vaig acabar optant per preguntar a un treballador les indicacions per trobar la direcció correcta. Entenc que en l’entrevista Manel Gràvalos quan parla de l’excés de senyalització també es refereix una mica a aquest aspecte, on en comptes d’ajudar al ciutadà en orientar-se per l’espai el que fan és limitar a l’usuari a seguir un camí estrictament marcat.
També m’agradaria dir que estic totalment d’acord en el fet que l’entorn és un dels aspectes que s’han de tenir més en compte a l’hora de dissenyar un projecte de senyalística, no tan sols l’entorn com a espai físic sinó també com al conjunt d’elements que concorren en aquest espai.
Hola a totes i tots,
Trobo molt interessant el debat plantejat amb aquestes preguntes, ja que permet reflexionar una mica més sobre el paper que creiem que pot tenir el dissenyador i en què consisteix la senyalística. Per tant, crec que aquest debat és una molt bona manera d’obrir l’assignatura i ajudar-nos a entendre una mica millor en què consisteix.
En primer lloc, m’agradaria centrar-me en la primera de les preguntes plantejades: quin és el paper del dissenyador en la senyalística de l’espai? Per a poder crear un entorn que sigui navegable per tothom, cal que el dissenyador sigui capaç de descobrir quines són les necessitats de les persones usuàries a l’espai, i també quines són les característiques que té l’entorn pel qual cal dissenyar. La senyalística, al cap i a la fi, és una tècnica de comunicació que permet establir una relació entre les persones i l’entorn, i ajudin a la correcta percepció i navegació pels espais. El dissenyador, doncs, és el responsable de que aquesta comunicació es dugui a terme de manera adequada, i que el missatge sigui transmès amb suficient claredat i precisió com per a que qualsevol usuari, independentment de la seva edat, coneixement, habilitat, etc., sigui capaç de comprendre’l.
Aquesta descripció, doncs, dona molta importància a l’accessibilitat. Estic molt d’acord amb les altres companyes que han comentat anteriorment la importància de l’accessibilitat en el disseny, ja que personalment també considero que és un punt fonamental. Per tant, també m’ha sobtat que, en l’entrevista a Manel Grávalos, ell mateix sigui partidari de la digitalització de molts senyals i també de la reducció de la quantitat d’algunes confiant en el grau cultural i d’educació dels individus. Trobo que aquesta idea no és gaire realista, ja que no tothom ha sigut educat al mateix lloc, ni amb les mateixes possibilitats, i no tothom té accés als mateixos recursos ni té les mateixes habilitats com per a creure en que aquestes reduccions són viables. Considero que optar tant per la digitalització, com per exemple en la substitució d’informació escrita per codis QR, dificulta l’accés a la informació posant passos intermedis innecessaris. A més, trobo que una senyalística ben dissenyada s’integrarà al màxim en l’espai on ha de ser-hi, i no causarà una disrupció de l’entorn suficientment gran com per a sentir que faci nosa o que seria millor que no hi fos.
D’altra banda, tenim la següent qüestió: és l’orientació l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística? Si bé aquest és un dels principals factors essencials a en el disseny de senyalística, no crec que sigui l’únic important. Segons el material de l’assignatura proporcionat per la UOC, hi ha dos eixos principals més a part de la orientació que també tenen rellevància. El primer d’ells és la interpretació, ja que és necessari dissenyar unes senyals que permetin als usuaris interpretar el lloc i que li proporcionin informació sobre la funció de l’espai, què s’hi pot trobar, què hi passa, etc. L’altre eix seria la identitat, ja que un projecte de senyalística ha de donar una imatge distintiva que tingui correlació amb el lloc on es troba, el tipus de missatge que cal transmetre, etc. En aquest punt és on té més pes la part artística, ja que cal comprendre el context on s’han de trobar aquests senyals i adaptar-se a ell, sense perdre llegibilitat i claredat.
En conclusió, trobo que la senyalística és una branca del disseny que té relació amb altres disciplines, ja que cal tenir coneixements de com funciona la psicologia humana, del llenguatge, etc.; a part dels coneixements de disseny. Per tant, la funció del dissenyador no només és una, si no que cal ajuntar totes aquestes idees i conceptes per a extreure un disseny que sigui capaç de comunicar. No només val un dibuix, o una fletxa, o un disseny maco: ha de tenir una intenció, ha de ser accessible per a tothom, i ha de ser clar i precís.
Fonts consultades:
Barcelona Activa. (sense data). Barcelona Treball. Recollit de Diseñador/a de señalética y entornos: treball.barcelonactiva.cat/porta22/es/fitxes/D/fitxa53278/diseadora-de-sealetica-y-entornos.do
Grávalos, M. (sense data). La senyalística en pro de l’eficiència de la mobilitat. (R. UOC, Entrevistador). Recollit de materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00250276/view.html#gravalos
Llop, R. (sense data). Introducció a la senyalística. Recollit de materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00250260/pdf/PID_00250260.pdf
Logopost. (5 d’octubre de 2021). Señalética: la importancia del diseño y la psicología para su implantación. Recollit de logopost.es/senaletica-diseno-y-psicologia/
Hola, respecte al que comentes sobre l’accessibilitat, jo estic d’acord amb el que comenta Manel Grávalos.:
Són moltes les dificultats que es troben les persones amb discapacitat amb la senyalització, ja siguin físiques com sensorials, amb un clar desavantatge respecte a la resta de la societat. Tanmateix, l’ús de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, han suposat una nova oportunitat de reducció d’aquestes limitacions, ja que permeten resoldre les barreres de comunicació. La major part de la societat pot accedir en l’actualitat (i en un futur encara més) a un dispositiu electrònic atès el seu baix cost econòmic i facilitat d’accés i utilització.
Mitjançant l’ús de codis qr, podem enllaçar a continguts en llengua de signes per persones amb discapacitat auditiva, orals per persones amb discapacitat visual, i inclús amb un nivell cultural més baix, persones grans o nens. D’aquesta forma no sobrecarreguem d’informació els diferents espais senyalitzats.
He trobat un exemple realitzat en un centre comercial de Lanzarote, sobre l’ús de codis qr, pensats per afavorir l’accessibilitat a persones amb TEA que adjunto:
https://gacetamedica.com/profesion/utilizar-codigos-qr-para-favorecer-la-accesibilidad-a-personas-con-tea/
Joan Parejo
Hola a tothom!
Començo la meva intervenció en aquest debat agraïnt a les companyes i als companys que ja heu aportat. Moltes de vosaltres ja heu senyalat diversos punts entorn el paper del dissenyador en la senyalística de l’espai que comparteixo i que ja he anat comentant.
Al final, el que m’agradaria emfatitzar és la creixent complexitat de les nostres realitats i el que això comporta. L’entrevista al Manel Gràvalos ja parteix d’aquest context i podem escoltar reflexions molt interessants (tot i ser recurrents avui dia) sobre alguns dels dolors actuals de la societat i del perill d’algunes tendències. Jo destaco les següents:
La necessitat d’immediatesa a l’hora de rebre i entendre la informació es tradueix cada cop més en una falta de consciència en la presa de decisions; vivim a velocitats que no ens faciliten observar, simplement consumim i deixem pas, com diu en Gràvalos, a “l’automatisme”.
La priorització de la productització per benefici econòmic en detriment del creixement social. Tot projecte de disseny és una oportunitat d’explotació econòmica que pot no anar de la mà de la conscienciació i del benefici col·lectiu.
Vist això, crec que és important que la visió crítica i la responsabilitat social a l’hora de concebre i d’exercir una professió sigui una constant i una una opció més. La de dissenyador no és excepció i existeixen sistemes per combatre les tendències mencionades anteriorment. En Manel Gràvalos aporta l’exemple de la intervenció a Roses que va consistir justament en treure senyals (al mateix temps que es va facilitar l’accés a informació per QR). La hipersenyalització, al final, pot ser el resultat d’haver dissenyat l’etiquetatge d’un producte més que la senyalització. Com diu en Gràvalos: “no estem senyalitzant, estem etiquetant”.
Wayne Hunt, a “Wayfinding. Passive and active” (Signage and wayfinding design. A complete guide to creating environmental graphic design systems, 2015), també reflexiona sobre l’equilibri entre els elements actius i els elements passius en l’experiència de l’espai. Crec que treballant els elements passius podem reeducar la nostra visió i comprensió dels espais, fomentant una experiència més basada en l’observació.
Pel que fa a la qüestió de l’orientació, també s’han donat ja en el debat reflexions interessants que comparteixo. En el recurs “Introducció a la senyalística”, per Rosa Llop, veiem que diferents tipologies d’espais poden diferents tenir necessitats i/o prioritats.
Segons el context, els paràmetres a tenir en compte en el disseny d’un projecte de senyalística canviaran i/o tindran un pes diferent. Si bé l’orientació és un factor rellevant a tenir en compte, l’experiència d’un espai va més enllà del destí o l’eficiència del trajecte. La Rosa Llop parla també d’interpretació i d’identitat:
Quan ens movem per un espai, no només el naveguem. A vegades pot interessar-nos tenir més informació del lloc en si, interpretar-lo a través d’entendre què s’hi fa, quina història té, quines altres persones hi poden ser, etc.
També pot ser important la generació d’una imatge identificativa del lloc a través de la senyalística i que, d’aquesta manera, es facilitin certes associacions amb el mateix.
Amb aquests punts podem tornar a connectar amb els temes d’educació i conscienciació esmentats al principi. Quins altres punts creieu que es poden tenir en compte a l’hora de dissenyar un projecte de senyalística?
Moltes gràcies.
Carolina
Hola Carolina!
Estic totalment d’acord amb les reflexions que has compartit en aquest debat sobre la importància del paper del dissenyador en la senyalística de l’espai i les complexitats que envolten aquesta disciplina. La creixent complexitat de les nostres realitats i l’acceleració de la vida moderna fan que la senyalística sigui més crucial que mai, però també posen un repte important en termes de com concebem i dissenyem els senyals.
La teva destacada menció de l’excés d’informació i la falta de consciència en la presa de decisions és un punt essencial. En moltes ocasions, la saturació de senyals pot tenir l’efecte contrari al desitjat i pot contribuir a la confusió en lloc de facilitar la comprensió. La necessitat d’educar i fomentar la consciència en l’ús de la senyalística és crucial, i els exemples que has proporcionat sobre la hipersenyalització a Roses i la importància de reequilibrar els elements actius i passius en l’experiència de l’espai són molt pertinents.
La cita de Wayne Hunt sobre l’equilibri entre els elements actius i passius en el disseny de senyalització és també un punt clau. El disseny de senyalització ha d’anar més enllà de l’orientació pura i incloure elements que contribueixin a la comprensió i l’associació amb l’espai en si. Interpretar i donar identitat als llocs mitjançant la senyalística pot millorar l’experiència global de les persones i enriquir la seva connexió amb els espais.
En resposta a la teva pregunta sobre altres punts a tenir en compte en el disseny de projectes de senyalística, jo destacaria la importància de l’accessibilitat i la inclusió, la integració de la tecnologia de manera efectiva i la consideració del context cultural i històric.
Comparteixo la teva visió crítica i la crida a la responsabilitat social en el disseny de la senyalística de l’espai. Com a dissenyadors, tenim la capacitat de moldre la forma en què les persones perceben i interactuen amb els entorns i la informació que els envolta, i hem de ser conscients de la influència que aquesta tasca té sobre la societat i la cultura en general.
Moltes gràcies per la teva aportació :)
Un cop acabada l’entrevista em vaig quedar una mica sorprés, algunes de les declaracions que Manel Gràvalos havia expressat em van inquietar una mica primerament, però a mesura que l’entrevista avançava anava comprenent bé el significat de les paraules de Gràvalos.
En un moment de l’entrevista expressà que l’ús de tants senyals per a tot és un fracàs perquè redueix la nostra llibertat individual, després menciona l’exemple de saber si una catedral és gòtica o romànica… per referir-se al mal ús que se’n està fent de la senyalització, ja que en una era de la informació on puc saber-ho pràcticament tot quan vull, no hi ha necessitat de posar un munt de cartells per explicar-me que això és així i depàs ho decorem una mica per convertir-ho en una eina de màrqueting, perquè actualment això és així.
El paper que hauria de tenir el dissenyador en la senyalística és el de crear un sistema d’orientació en un espai, on la persona que en fa us pugui guiar-se pels senyals a partir d’uns coneixements bàsics que s’ha de suposar que el ciutadà ha adquirit per mitjà de l’educació. Perquè el dissenyador pugui crear un projecte amb aquestes característiques hauria de tenir en compte 2 coses:
L’arquitectura de l’espai- Conèixer-la ens ajudarà a distribuir la senyalització de forma òptima per l’espai, s’haurà de tenir en compte l’orientació dels cartells, punts clau per situar-los i que siguin visibles des del major nombre d’angles possibles etc.
El públic objectiu- És molt important conèixer el públic principal que visitarà l’espai en base a què molts establiments o espais dirigits per una empresa o entitat, volen que la senyalística tingui una estètica singular i adequada a la seva imatge i conseqüentment al públic objectiu d’aquestes empreses.
En aquest últim punt és potser on les coses s’han desbordat, al cap i a la fi moltes empreses busquen potenciar el seu brànding i el màrqueting i moltes vegades pensen en la senyalística com una eina més per destacar davant altres “competidors”.
Finalment, m’agradaria preguntar si vosaltres creieu que l’augment de noves tecnologies com les Ia, la realitat augmentada, etc. Contribuiran al fet que la senyalística clàssica per mitjà de cartells es redueixi amb el propòsit de crear un sistema més funcional? O simplement serà una eina més de màrqueting que complementarà els cartells convencionals amb la intenció d’atreure més visites?
Bones Roger,
Estic d’acord amb l’afirmació que segurament no hi ha la necessitat de posar un munt de cartells. Ara bé, el mes d’agost vaig anar a Digital Impact, i la gràcia és que hi havia escrits en cartell imprès, no digital. Pensava que realment valorarien el fet de “renovar” o innovar en l’aspecte digital, i no. Va ser una mica decebedor.
Els cartells informatius, jo els veig pràctics. A més, hi ha una altra qüestió que és l’ús o com s’usen. Pràctics perquè no he de treure el mòbil i buscar la peça/obra que era; puc llegir des del cartell i evitar fer-ho des del mòbil. I pel que fa a l’ús, va ser divertit intercalar la lectura del cartell amb les persones que anava, tots vàrem saber de què anava l’exposició. Per tant, va ser un treball en equip. En una pantalla de mòbil no hauria estat possible.
Respecte al màrqueting, crec que és una qüestió secundària, o potser no. Malgrat això, entenc que el museu del disseny utilitzi la seva gràfica amb aquesta finalitat.
Pel que fa al tema dels coneixements bàsics que s’espera que el ciutadà hagi adquirit mitjançant l’educació, vaig exposar al començament de l’assignatura que la senyalització ha de tenir en compte que no tothom sap. Per exemple, el meu nebot de dos anys, evidentment, no ho sap; el de set anys comença a aprendre i jo, quan vaig a un altre país, sóc com el meu nebot de dos anys. Per tant, crec que com a premissa dels coneixements bàsics, pot ser insuficient en el disseny de senyalística.
Precisament Moholy Nagy volia crear un sistema universal de senyalització perquè tothom pogués entendre, però, espòiler, no funciona. Cada cultura té el seu codi i aquest codi no està apresa en l’educació dels altres països. Nosaltres tenim els nostres codis, el Regne Unit en té uns altres i el Japó en té d’altres. Per tant, sempre hi ha el punt d’haver d’aprendre nous codis i no saber què volen dir.
Sobre l’arquitectura de l’espai, estic totalment d’acord, i aquí és on trobem els tècnics de despatx que ens limitaran o les normatives de les ciutats, etc.
El punt sobre les empreses, jo el veig més com una oportunitat. Aquest tipus d’empreses, en voler considerar el brànding, poden fer un ús diferent de la senyalització i innovar en altres àmbits que poden ser útils per a la societat, etc.
Quant a l’enfocament de l’última pregunta, més que com a una eina de màrqueting o una contribució als canvis, em pregunto, què farem com a dissenyadors amb aquestes eines? Aquesta és la meva decepció amb la senyalització de Digital Impact.
Hola Roger,
La teva pregunta m’ha semblat molt encertada pel moment en el qual ens trobem actualment.
Crec que l’arribada de tecnologies com la intel·ligència artificial i la realitat augmentada està transformant la forma en què interactuem amb l’espai públic. Aquestes tecnologies poden proporcionar informació en temps real a través de dispositius mòbils o ulleres intel·ligents, la qual cosa podria reduir la necessitat de senyalització física. Això pot fer que l’espai sigui més net visualment i, al mateix temps, més funcional, ja que la informació podria adaptar-se a les necessitats individuals dels usuaris. La senyalització ha de ser funcional i estar en harmonia amb l’entorn, al mateix temps que compleix la seva funció de proporcionar informació i orientació. A més, els dissenyadors ens hem d’adaptar a les noves tecnologies i entendre com integrar-les de manera efectiva en el disseny de senyals. Podria ser un repte per nosaltres. Què en penses?
Sts
Volia ser concís en la meva aportació al debat, però no ha sigut possible. ;)
Després d’escoltar i rellegir la transcripció de l’entrevista, el Sr. Grávalos diu coses interessants i amb sentit, però també expressa altres punts de vista amb els quals no estic d’acord.
Cal dir que els pensaments, conceptes i idees que es generen a l’entrevista em fan dubtar de la correcció o adequació de les meves reflexions. Em refereixo al fet que l’entrevista hauria de centrar-se en la senyalització de l’espai públic i la comunicació, però sorgeixen molts temes interessants i no sé si estan relacionats o són temes generals. Dit això, començo.
Primera reflexió. Cúmul de senyals, fracàs, llibertat individual?
– Estic d’acord que hi ha una gran quantitat de senyals a l’entorn, però no es detalla el motiu d’aquesta quantitat, per què hi ha un cúmul? Es considera com a fracàs i una manca de la llibertat individual. D’acord.
Sí, pot semblar absurd veure un senyal que indica els ascensors quan ja els veiem davant. O la prohibició de fumar en llocs on ja està prohibit.
Ara bé, què passa amb les responsabilitats quan no hi ha un senyal? Com estableix una asseguradora les responsabilitats en cas d’accident sense evidència? Exacte, alguns senyals existeixen per aquest motiu, per establir normes i evitar maldecaps.
La senyalització no només informa i guia als usuaris, també estableix normes de convivència i circulació. Tot i que això limita la llibertat individual, és necessari per mantenir l’ordre i la seguretat.
Segona reflexió. Usuaris passius. L’usuari sàpiga quina decisió pren i perquè l’està prenent en cada moment. No aquest automatisme.
– Parlar d’usuaris passius requereix parlar de la societat, el temps i l’estrès, i per tant no cal. Ara bé, l’automatisme funciona, especialment en situacions on la rapidesa és essencial.
(M. Grávalos, precisament indica l’automatisme en el disseny de la senyalització del festival Ingràvid. Com avises a un conductor que està pensant “Faig tard per recollir a no sé qui” o “Vaig a treballar” que pot travessar un nen en qualsevol moment… Si jo hi poso un codi diferent, no el descodificarà a temps.)
Si jo vaig a veure una exposició, estic fent un passeig o activitats poc rigoroses, segurament aniré amb el temps suficient per a gaudir de cada senyal i prendre decisions. Però si vaig tard, no. Necessito eficàcia, i que m’indiquin com i on, com més aviat millor i amb tota seguretat.
Per tant, per aconseguir, fer-lo conscient i no al revés, necessitem altres canvis més socials. (a poc a poc ho aconseguirem)
Tercera reflexió. Gestionar de quina manera les persones utilitzen l’espai públic. Necessites que t’ho diguin realment?
– Sí, senyor Grávalos, necessito que m’indiquin si una església és romànica o gòtica. Precisament crec que és part de l’experiència, i poder, si no hi tenia interès en el romànic o gòtic, aquestes indicacions em fan créixer culturalment.
Quarta reflexió. Si parlem de necessitats, no és una necessitat. Vivim en la societat de la informació. No necessites tenir-la implantada al carrer.
– La nostra societat està basada en necessitats, i si no, ens les creem.
– Tenir un mòbil no garanteix un augment cultural, i estar pendents de la informació pot impedir-nos gaudir plenament de l’experiència.
– Si la necessito, en el moment que tinc un problema, necessito que se’m solucioni. Em poden haver robat, extraviat, trencat, sense bateria o cobertura el telèfon, si les necessito.
Cinquena reflexió. Què necessites saber realment?… No necessito els ocells en un cartell amb el nom mal escrit.
– El sr. Grávalos, és ornitòleg. Indicar els ocells en un cartell pot ser molt educatiu, especialment per als joves i els no experts.
Sisena reflexió. Molta nosa. Impacte visual. Rendibilitat econòmica.
– Penso que els dissenyadors han de treballar per evitar aquests problemes de nosa i impacte visual.
– La rendibilitat econòmica pot ser una causa o un efecte secundari, depenent del context.
Setena reflexió. No estem senyalitzant, estem etiquetant. Consumir aquell producte i generi un benefici econòmic.
– És una qüestió d’interpretació, estem etiquetant o facilitant? No ho tinc tan clar.
– Si la senyalística acompanya a un producte que treu un benefici econòmic, aleshores aquella senyalística també té aquesta funció. No?
Vuitena reflexió. El dissenyador té l’obligació de fer veure a l’altra persona, al seu interlocutor, al gestor de l’administració, que s’està equivocant.
– Amb alguna cosa estic d’acord. XD
Conclusió: Per a mi, no es tracta de l’educació de la ciutadania, ni si és passiva, activa, pensa o no pensa, per això estem nosaltres. Per resoldre tots aquests problemes, per afrontar nous reptes i desenvolupar noves experiències, per cuidar de l’entorn i l’espai, per millorar la societat.
Les nostres traves com a dissenyadors, són les persones de despatx, però no el ciutadà que va per la vida com pot. Precisament poder ajudar aquella persona, a arribar el seu destí amb una senyalització amable, empàtica i senzilla, penso que és de les feines més boniques que hi ha.
Per últim un apunt del sr. Grávalos “La cosa és: haig d’intervenir, a qui estic parlant, quin to haig de fer, qui en traurà benefici, com puc beneficiar la societat amb la meva interpretació, amb la meva acció.”
Després de llegir l’entrevista realitzada al senyor Manel Grávalos, procedeixo a respondre a les preguntes indicades:
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Com comenta Manel Grávalos, el primer que ha de fer el dissenyador, és intervenir en les decisions del seu interlocutor, i d’una forma clara, però senzilla, traspassar-li la idea que hem pensat per senyalitzar un espai, pensada sempre en els usuaris. El dissenyador ha de ser capaç de dissenyar una senyalització clara i senzilla, que ajudi l’usuari a prendre les decisions necessàries tenint en compte les seves capacitats, però que no el carregui d’informació innecessària, i que a més s’adapti a l’entorn i a la marca. Aprofitant les noves tecnologies podem simplificar certa informació i innovant noves formes de senyalització podem arribar més directament a l’usuari.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
No. La senyalització no només està per orientar, també pot transmetre una imatge de marca, pot servir per informar, o inclús per decorar (com pot ser la senyalització d’accés a un lloc) entre altres coses. Hem de tenir en compte a l’usuari destinatari, quines són les seves capacitats i quines necessitats té que no pugui trobar per ell mateix. Com comenta Manel Grávalos, moltes vegades no se senyalitza sinó que s’etiqueta, i això és responsabilitat nostra de no convertir en un producte allò que senyalitzem. Hem d’anar més enllà d’aquesta necessitat actual d’etiquetar tot i sobrecarregar a l’usuari amb diferents senyals, hem d’aprofitar la tecnologia i hem de repensar que és el que necessita aquest usuari. A més s’ha de tenir en compte com he comentat abans, que l’estil d’aquesta senyalització ha d’anar lligada a la marca i amb l’espai on estarà ubicada.
Hola a tots i a totes!
Després de reflexionar sobre les paraules de Manel Grávalos, queda clar que el dissenyador desempenya un rol crític en la senyalització de l’espai públic. No es tracta només de crear senyals que guïin, sinó de concebre-les com a eines educatives i informatives per a aquelles persones que interactuen amb l’entorn públic. És responsabilitat del dissenyador no només marcar el camí, sinó també facilitar decisions ben informades.
A més, no podem oblidar que les senyals tenen el poder de modelar la percepció i experiència de l’espai públic. Un disseny efectiu pot millorar significativament la qualitat de vida, fent que l’entorn sigui més accessible, segur i agradable.
Pel que fa a la pregunta sobre si l’orientació és l’únic aspecte a considerar en el disseny de senyals, comparteixo la perspectiva de Grávalos. No només cal guiar les persones, sinó també educar, informar i captivar l’interès. Això implica anar més enllà de la simple orientació i reflexionar sobre com les senyals poden millorar la globalitat de l’experiència de l’usuari a l’espai públic.
És innegable que les senyals han de ser més que indicacions simples. Han de ser instruments educatius i informatius que enriqueixin l’entorn i el facin més atractiu. Però, és crucial recordar que, tot i la seva funció artística i atractiva, les senyals han de ser clares i comprensibles per a l’usuari. L’equilibri entre la creativitat i la funcionalitat és una clau en el disseny de senyals.
En resum, el dissenyador exerceix un rol fonamental en la senyalització de l’espai públic. Les senyals han d’esser veu educativa i informativa que milloren la qualitat de vida de les persones en l’entorn públic.
Que en penseu? Quina es la vostre opinió?
Gràcies!
Pau.
Hola Pau!
Estic d’acord amb les teves reflexions. Grávalos destaca que el dissenyador té un paper crític en la senyalització de l’espai públic, i aquest paper va més enllà de la mera funció d’orientació. Tal com assenyales, els senyals tenen la capacitat de modelar la nostra percepció i experiència de l’entorn, i un disseny efectiu pot millorar significativament la qualitat de vida en els espais urbans.
Com tu, penso que és fonamental que els senyals no només marquin el camí, sinó que també serveixin com a eines educatives i informatives per a les persones que interactuen amb l’entorn públic.
En definitiva, els senyals s’han de considerar com a eines multifuncionals que poden millorar la nostra interacció amb l’entorn urbà. Això pot contribuir a un espai públic més ric, educatiu i atractiu per a tothom.
Hola Pau, estic molt d’acord amb coses que dius, crec que un disseny efectiu és vital i ens fa avançar cap a una societat més justa i amable. També comentes que s’han de concebre les senyals com a eina educativa i informativa. La funció informativa sí que crec que va molt lligada amb la senyalística, però la funció educativa ho veig diferent. Crec que un senyal pot tenir aquesta funció, però en molts usos no n’és una funció necessària o que vagi implícita amb la senyalització.
Manel Grávalos, durant l’entrevista, destaca que la senyalística és una eina fonamental per normativitzar i fer reconèixer els espais urbans, des dels serveis públics als privats, espais comercials, edificis corporatius i espais patrimonials. El seu interès per la senyalística va arrencar quan va veure els pictogrames dissenyats per Otl Aicher pels Jocs Olímpics de Munic, i va quedar sorprès de com aquests pictogrames es van transformar per a la Barcelona Olímpica. Aquest esdeveniment va fer que comencés a qüestionar-se si aquesta transformació realment millorava l’eficàcia i l’essència de la senyalística.
Quan es parla de la necessitat de senyals per viure els espais, Grávalos considera que, tot i que hi ha molts sistemes de senyalització ben dissenyats i implementats que funcionen bé, en general, l’excés de senyals pot limitar la llibertat individual. Considera que la gent hauria de ser capaç d’obtenir informació i prendre decisions per si mateixa, en lloc de ser dirigida constantment per senyals. Creu que, en molts casos, les persones poden aconseguir la informació necessària mitjançant la tecnologia, com seria el cas dels telèfons mòbils.
Grávalos també destaca el problema de l’hipersenyalització, especialment en espais naturals i patrimonials. Aquesta hipersenyalització pot interferir amb la relació de les persones amb la natura i els llocs històrics. Considera que les persones podrien obtenir informació de manera més efectiva mitjançant la tecnologia o altres mitjans en lloc de tenir senyals excessius.
Finalment, en relació amb la responsabilitat, Grávalos argumenta que els dissenyadors de senyalització han de fer un esforç per educar els gestors d’espais públics sobre com millorar l’eficàcia de la senyalització i no convertir el patrimoni en un simple producte comercial. Creu que els dissenyadors han de plantejar alternatives més eficients per proporcionar informació i guiar les persones en l’ús de l’espai públic.
En definitiva, Manel Grávalos posa èmfasi en la importància de replantejar la senyalística des de l’inici i no donar res per suposat. En lloc d’etiquetar, considera que la senyalització hauria de ser una eina per assenyalar i alertar, amb l’objectiu de potenciar l’educació de les persones i millorar la relació amb l’espai públic.
Respecte al paper del dissenyador en la senyalística de l’espai, és fonamental i multifacètic. El dissenyador no només té la responsabilitat de crear senyals visualment atractius, sinó que ha de considerar una sèrie d’altres factors per garantir que la senyalística sigui eficaç i millori l’experiència de les persones en l’espai.
Aquí estan algunes consideracions clau:
– Comunicació eficaç: El dissenyador ha de crear senyals que comuniquin clarament la informació desitjada. Això implica utilitzar elements visuals, com pictogrames, icones, tipografia i colors, que siguin fàcils de comprendre per a una àmplia gamma de persones, inclosos aquells amb diverses capacitats i idiomes diferents.
– Adaptació a l’entorn: El dissenyador ha de tenir en compte l’entorn on s’ubicaran els senyals. Això inclou l’arquitectura, el paisatge, la il·luminació i altres factors que poden influir en la visibilitat i la llegibilitat d’aquests. Els senyals han de ser visibles en diferents condicions climàtiques i d’il·luminació.
– Orientació i flux de persones: El dissenyador ha de considerar com les persones navegaran a través de l’espai i com els senyals les ajudaran a orientar-se. Això implica pensar en la ubicació òptima d’aquests, com arques de pas, cruïlles i punts d’interès.
– Accessibilitat i inclusió: És essencial que els senyals estiguin dissenyats tenint en compte l’accessibilitat i la inclusió. Això significa fer servir tipografies i símbols llegibles, assegurar-se que els senyals siguin visibles per a persones amb discapacitats visuals o de mobilitat, i proporcionar informació en diversos idiomes, si és necessari.
– Context cultural: Els senyals poden ser percebuts de manera diferent en funció del context cultural. El dissenyador ha de considerar els valors culturals, les expectatives i les creences de la població local per garantir que aquests siguin apropiats i respectuosos.
En resposta a la segona pregunta, sobre l’orientació, aquesta és un aspecte important en el disseny de la senyalística, però no és l’únic factor a considerar. Si bé els senyals són crucials per ajudar les persones a orientar-se en l’espai, també poden servir per a altres fins, com educar, informar o alertar. En un projecte de senyalística, cal considerar les necessitats específiques de l’espai i les persones que l’utilitzaran. El dissenyador ha de preguntar-se quina informació és essencial per a aquell context i com es pot presentar de la manera més clara i efectiva possible. Això podria incloure senyals d’informació turística, educatives, de seguretat, direcció o altres.
En resum, el dissenyador té un paper crític en la creació de senyals que millorin la comprensió, la seguretat i l’experiència de les persones en l’espai. Això implica, com s’ha dit anteriorment; tenir en compte molts factors més enllà de la simple orientació, incloent-hi l’accessibilitat, l’adaptació a l’entorn i les necessitats específiques del públic i l’espai.
En definitiva, el dissenyador de senyalització té la responsabilitat de ser un intèrpret i facilitador de la informació en l’espai públic, assegurant que les persones puguin navegar amb facilitat, seguretat i comprensió. El disseny eficaç de la senyalística millora no només la funcionalitat sinó també la qualitat de l’espai i l’experiència dels seus usuaris. Aquest equilibri entre la claredat, l’adaptabilitat i la inclusió són els pilars del disseny de senyalització reeixit.
Després d’escoltar l’entrevista de Manel Grávalos penso que és evident que el dissenyador té un paper crucial en la forma en què percebem i interactuem amb l’entorn urbà. La senyalització no només serveix per a orientar, sinó que també té un impacte en la nostra experiència, la nostra educació i la nostra llibertat en els espais públics. Aquí es plantegen dos punts importants:
Funció del dissenyador en la senyalística: El dissenyador té la responsabilitat de replantejar-se les solucions tradicionals i qüestionar-se què és realment necessari en un projecte de senyalització. Com Manel Grávalos argumenta, no es tracta només de crear senyals visibles i atractius, sinó de pensar en com aquests senyals poden ser més educatius, comunicatius i menys intrusius. El dissenyador ha de ser capaç de fer veure als gestors d’espais públics i a les autoritats que hi ha maneres alternatives d’aconseguir els seus objectius, sense necessitat de saturar l’entorn amb senyals.
Orientació vs. Educació: Si bé l’orientació és una funció important de la senyalització, com apunta l’entrevista, la senyalització també pot ser una eina educativa. En lloc de simplement dir-nos què fer i on anar, els senyals poden ser utilitzats per informar, educar i conscienciar. És a dir, el dissenyador pot fer que la senyalització sigui una oportunitat per a l’aprenentatge i la reflexió, fent que les persones siguin més conscients de les seves decisions i de l’entorn en què es troben. Això canvia la funció de la senyalització, passant de ser una simple guia a convertir-se en una eina que enriqueix la nostra experiència urbana.
En resum, el dissenyador té un paper fonamental en la senyalització de l’espai públic, i aquest paper va més enllà de crear senyals estèticament atractius. La senyalització pot ser una eina poderosa per a l’educació i la comunicació, i els dissenyadors tenen la responsabilitat de qüestionar-se les pràctiques convencionals i buscar solucions que millorin la nostra relació amb l’entorn urbà.
Vosaltres què en penseu?
Maria.
Em sembla molt interessant l’aportació que fas orientació vs. educació que comentes: la senyalització també pot ser una eina educativa. Tot i que Grávalos comenta en algun moment de l’entrevista que no s’hauria de delegar al sistema de senyalització alguna cosa que hauria de ser del sistema educatiu. En això estic d’acord, però quan va més enllà i dóna per fet que molta de la informació no ens caldria senyalitzar-la (exemple: tipus d’església o període), des del meu punt de vista, no està tenint en compte un disseny universal/inclusiu, deixaria fora molts usuaris.
Si estic d’acord que els senyals no ens haurien de fer anar com autòmats. Tal com dius la senyalització pot ser oportunitat per a l’aprenentatge i la reflexió, enriquint l’experiència.
El dissenyador pot adaptar la senyalització a l’abast de les modes i les tendències. És la persona capaç d’ampliar la capacitat comunicativa. La feina del dissenyador ha de ser assenyalar, no etiquetar, fer que l’usuari pari atenció.
El dissenyador ha de saber adaptar la necessitat a la senyalització, com per exemple en el cas de la senyalització viària en que els usuaris tenen un codi molt concret i els senyals són observats en dècimes de segon.
Tal com indica Manel Grávalos, el dissenyador cal que s’ho plantegi tot i participi des del principi. Cal que es pregunti quina ha de ser la seva intervenció, a qui es dirigeix, quin to cal fer servir, qui en traurà benefici, com pot beneficiar la societat.
Així doncs, en qualsevol projecte no només cal tenir en compte l’orientació, sinó públic, to, sistema, a més d’aspectes més tècnics com tipografia o colors.
També cal evitar el cúmul o la hipersenyalització. Molta informació es pot ampliar via QR. Però des del meu punt de vista la senyalització ha de ser com tot el disseny, inclusiva i universal, és a dir accessible per a qualsevol persona amb qualsevol capacitat diversa o persones que no tinguin accés a les noves tecnologies.
Hola Glòria,
Estic d’acord amb el que comentes sobre la hipersenyalització, crec que els usuaris estan tan aclaparats amb informació per tot arreu que moltes vegades ja no poden o no volen rebre’n més. Per això trobo encertada l’opció que qui vulgui pugui ampliar la informació mitjançant un QR com comentava Gràvalos, però en aquest sentit em preocupa la gent que no té accés a noves tecnologies. Per exemple, i si una persona sense telèfon vol ampliar la informació del que està llegit perquè li interessa, però ho hauria de fer mitjançant un QR? Potser s’hauria d’adaptar el subministrament d’informació per aquestes persones, però llavors hi hauria masses variables…
Bones a tots,
Després de sentir l’entrevista amb Miguel Gràvalos he de dir que hi ha algunes afirmacions amb les que estic d’acord i altres en les que no tant. Ací deixe les conclusions extretes contestant les preguntes plantejades:
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Durant l’entrevista Miguel Grávalos diu una frase que pense que respon molt bé a aquesta pregunta: “Moltes vegades el dissenyador, sobretot quan és inexpert, comença el projecte quan ja és gairebé acabat. […] Comença a pensar quines tipografies faré servir, quins colors faré servir, quina estètica m’interessa. La cosa no va per aquí. La cosa és: haig d’intervenir, a qui estic parlant, quin to haig de fer, qui en traurà benefici, com puc beneficiar la societat amb la meva interpretació, amb la meva acció.”
El paper del dissenyador tant a la senyalística com a qualsevol àrea del disseny, crec jo, mai a de ser passiu. Com a dissenyador no es tracta sols d’escollir una tipografia moderna i uns colors “resultons” per crear una pantalla d’alguna cosa cridanera en aparença però buida de significat. Pense que l’especialitat de la senyalística el dissenyador ha de fer-se preguntes, ha d’intentar trobar sempre una forma millor, una forma creativa (de vegades pensar “fora de la caixa”) per tal de trobar solucions que faciliten l’accés ràpid i segur dels usuaris en qualsevol espai que es troben.
Miguel Gràvalos juntament amb l’entrevistador fan també una observació molt interessant i consideren el cúmul de senyals com un fracàs per a la nostra societat, on a tota hora ens han de dir on estem i en quin sentit hem de moure’ns, guiant l’usuari sense que aquest pense en allò que està fent. Torne a parlar (ja ho vaig comentar en la meua presentació) en relació amb aquest tema, del projecte de les biblioteques de València i com estudi “Mueve” van fer una reflexió profunda sobre la identitat de la ciutat, l’arquitectura de cada biblioteca i les necessitats reals dels usuaris. Recorde les biblioteques antigues on, efectivament, hi havia en algunes biblioteques una sobre acumulació de senyals que acabaven sent contraproduents, moltes algunes prou òbvies. La intervenció d’estudi “Mueve” em va deixar molt sorprenguda perquè no sols havia canviat l’estil gràfic de la senyalística de la biblioteca i ara tot es veia molt més net i modern sinó que també ara tot era molt més comprensible amb infografies, mapes, menys senyals i una disposició més intel·ligent d’aquestes, més informació però millor distribuïda…
Crec que el paper del dissenyador dins la senyalística és just aquest: millorar l’experiència dels usuaris pensant i trobant solucions completes que no sols guien l’usuari sinó que a més, eduquen.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
No crec que ho siga. Tal com diu Gràvalos l’orientació és l’essència de la senyalística, però els senyals també han d’educar, informar i despertar la curiositat dels usuaris. Crec que dins d’aquest debat plantejat mitjançant aquesta pregunta és molt interessant el que comenta Gràvalos sobre com els dissenyadors moltes vegades arriben a un projecte quan ja està començat. Dins d’un projecte real on podem trobar equips multidisciplinaris i gent amb idees diverses crec que pot ser difícil arribar a un consens on siga difícil arribar a un punt d’equilibri on el projecte complisca totes aquestes idees que plantejàvem; senyals que no sols etiqueten o orienten a l’usuari sinó que també eduquen, informen i desperten la curiositat dels usuaris.
Com deia l’Alex sí que pense que es pot barrejar art i senyalística aconseguint idees amb solucions creatives, però també crec que si ens passem de moderns o tenim idees ben plantejades que dutes a la pràctica no són resolutives això pot donar lloc a dissenys confusos que són poc efectius per als usuaris.
Potser, parle des de la meua inexperiència com a dissenyadora en projectes grans, però m’ha cridat l’atenció com Gràvalos explica algunes de les seues experiències i com parla sobre com el dissenyador ha de “lluitar” en certa forma i defendre les seues idees a institucions i clients per tal que aquests deixen de lloc idees més estàndard i intenten comprendre aquesta nova visió que Gràvalos planteja.
Salutacions a tots.
Hola a tots!
Després d’escoltar l’entrevista de Manel Gràvalos, m’agradaria fer una aportació en relació amb el concepte ‘saber observar’ (tal com es comenta a l’entrevista).
Un dissenyador de senyalització exerceix un paper fonamental en la creació de sistemes de senyalització efectius per a un espai. La seva funció consisteix a dissenyar i planificar la disposició de senyals visuals i gràfiques que guiïn a les persones, proporcionin informació rellevant i millorin l’experiència general dels qui interactuen amb l’entorn.
Pero, no podem obligar que totes aqustes senyals, simbols i codis han de ser representatius per tota la població. Durant l’entrevista, Manel comenta “No estamos señalizando, estamos etiquetando” on destaca la importància de la precisió i la classificació detallada en la comunicació visual en un context específic. (…) volem que la gent el consumeixi ràpid, que passi el torn i vingui el segon torn i torni (…) amb aquestes reflexions Manel ens fa veure que un bon sistema de senyalització permet una comunicació ràpida i efectiva. Proporciona informació rellevant de manera concisa, la qual cosa estalvia temps i esforç al públic i al personal d’un lloc.
‘Saber observar’ ens permet interpretar els codis i senyals que exerceixen un paper tan important en la nostra vida quotidiana en facilitar la comunicació, la seguretat, l’orientació, l’eficiència i l’accessibilitat. En resum, ens ajuden a interactuar amb el món que ens envolta de manera efectiva.
Gràcies!
Bon vespre companys i companyes, he trobat molt interessant l’entrevista a Manel Gràvalos i m’ha fet pensar sobre diversos temes que trobo molt interessants.
Primer de tot, queda evident que en la senyalística hi intervenen molts factors més enllà de l’orientació, la qual és només una de les diverses finalitats que pot tenir.
També cal remarcar la importància de que la senyalística d’un espai estigui feta per un professional. Hi ha molts factors que han d’estar ben pensats i el dissenyador té les eines i el coneixement per fer-ho. Sovint, com comenta en Manel Gràvalos a l’entrevista, també té la tasca de convèncer al client que la solució que busca potser no és la més indicada, que tot i que pugui respondre a interessos comercials, no obtindrem un resultat que sigui beneficiós per a la societat.
Crec que el paper del dissenyador és buscar una manera creativa de senyalitzar, anar més enllà del que ja està fet i experimentar amb formes de senyalitzar que puguin ser més orgàniques en l’espai, que respectin la seva essència, que compleixin la seva funció sense afegir soroll i tractant als usuaris de manera adulta.
Un fet que em suposa controvèrsia és el cas que en Manel ens explica sobre la substitució de panells informatius per codis QR. Crec que això pot ser una bona solució, però sovint l’experiència d’usuari amb aquest format pot decaure fàcilment. Què en penseu?
Pau.
Hola Pau!
M’ha semblat molt interessant la teva intervenció, sobretot el punt de “cal remarcar la importància que la senyalística d’un espai estigui feta per un professional”. És com molt evident, però alhora no, anant als llocs ens adonem que molta senyalització està feta per qualsevol persona veient el mal disseny, crec que s’hauria de valorar més als dissenyadors professionals de senyalització, ja que poder de primeres pot semblar una feina fàcil, però és tot el contrari, hi ha un rerefons on s’ha de tenir molts coneixements per crear senyalització de qualitat.
Hola companys després d’escoltar l’entrevista de Manel Grávalos volia fer la meva aportació:
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Considero que un bon dissenyador ha de tenir present que la senyalística és una eina molt important avui en dia sobretot en espais urbans. Abans de dissenyar hem de plantejar des d’un inici que volem transmetre i com volem que arribi a la gent. La senyalística serveix per millorar l’experiència dels usuaris en qualsevol espai, ja sigui per orientar-nos, per poder interpretar per exemple un lloc, o per poder identificar un espai. Per tant, és necessari dissenyar sistemes de senyalització, ben dissenyats, ben implantats i que funcionin bé i que, al cap i a la fi, eduquin i informin.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
En la senyalística l’orientació és una funció important com diu Manel Grávalos, però és evident que no és l’únic punt important, ni de bon tros. S’ha de tenir en compte moltes coses com per exemple, que es transmeti de manera eficaç el missatge, que sigui clar amb una única interpretació, també informar sobre la forma d’actuar en cada cas concret, amb la finalitat d’educar, finalment podríem afegir que seria rellevant que s’utilitzés vocabulari inclusiu, en conclusió s’ha d’adaptar a les necessitats dels usuaris i l’espai.
Bon dia!
L’entrevista amb Manel Grávalos ofereix una visió interessant sobre la senyalització en entorns urbans i patrimonials. Per a respondre les preguntes del debat he volgut contextualitzar les respostes, amb els següents punts claus de l’entrevista.
– Orígens de l’interès en la senyalització: Interès en la senyalització en observar la transformació dels pictogrames utilitzats als Jocs Olímpics de Barcelona, desperta l’interès de qüestionar l’efectivitat i l’estètica de la senyalització.
– La funció de la senyalització: Replantejament de si realment necessitem senyals constants que ens diguin què fer i cap on anar a l’espai públic.
– La importància de l’educació: L’educació ha d’exercir un paper crucial en la capacitat de les persones per comprendre i navegar per l’entorn.
– Replantejament de la senyalització: Importància de replantejar la senyalització i considerar la incorporació de la tecnologia i altres formes de comunicació més enllà dels senyals tradicionals. Incorporaració de la tecnologia per a proporcionar informació de manera més efectiva.
– Creativitat en la senyalització: Destacar la importància de la creativitat i l’experimentació en la senyalització.
Paper del dissenyador a la senyalística de l’espai.
El dissenyador té un paper fonamental en la senyalització de l’espai. Manel Grávalos emfatitza que el dissenyador té la responsabilitat de fer veure als gestors i a les institucions la importància d’un disseny eficaç i conscient de senyalització. Això implica no només l’estètica dels senyals, sinó també la funcionalitat i la capacitat per comunicar de manera efectiva. El dissenyador ha de considerar com la senyalització s’integra a l’entorn i com afecta l’experiència de les persones que hi interactuen. A més, pot proposar alternatives creatives i tecnològiques per millorar la comunicació en comptes de recórrer automàticament a la senyalització tradicional.
Aportar un paradigma creatiu i reflexionar sobre l’eficàcia i consciència del disseny de la senyalística.
L’orientació no és l’únic punt que cal considerar en el disseny de la senyalística.
L’entrevista suggereix que l’orientació és un aspecte important de la senyalització, però no és l’únic. Manel Grávalos argumenta que la senyalització sovint es fa servir per a més que simplement orientar les persones; de vegades, es fa servir per convertir el patrimoni en un producte turístic o per guiar les persones d’una manera que no necessàriament millora la comprensió de l’entorn. Per tant, el disseny de la senyalització no s’ha de limitar només a l’orientació, sinó que ha de considerar com es comunica la informació, com afecta l’experiència de les persones i si hi ha una necessitat real de senyalització en lloc d’alternatives educatives o tecnològiques més efectives. En resum, l’orientació és un aspecte important, però no l’únic, i la senyalització pot tenir objectius addicionals i conseqüències que cal tenir en compte en el disseny.
Salutacions!
Hola!
En molts aspectes l’opinió de Manel Gràvalos em sembla molt encertada, és una realitat que molts espais culturals estan inundats de senyals que, potser, no són tan necessàries. Potser més aviat d’aquesta manera aconseguim l’efecte contrari que és saturar a la gent d’informació fins que al final no acaben ni llegint (penso, ara, sobre el que feia referència dels plafons informatius d’ocells).
Defensa que el paper del dissenyador no és únicament l’estètica del senyal sinó analitzar també si realment el senyal és necessària o si la indicació es pot dur a terme d’alguna altra manera. Fins que no ha fet esment d’aquest fet jo em trobava disposada a dissenyar l’estètica dels senyals de l’espai analitzat a l’activitat. No m’havia arribat a plantejar si aquestes eren realment necessàries o si es podrien representar d’alguna altra manera.
L’orientació no és l’únic aspecte a tenir en compte. Abans de començar hem d’analitzar bé a qui estem parlant i, per tant, en quin to ens hem de dirigir a aquest públic. Així com quin benefici s’obtindrà de la nostra aportació. És cert que l’orientació és una funció característica de la senyalística, però també ho és advertir i informar. Un bon exemple és el cas del carrer dels nens que comenta Gràvalos, en el qual va crear unes “senyals” a escala de nens jugant per tal fer notar al conductor del vehicle que podien creuar-se nens de sobte.
També hem de tenir en compte l’arquitectura de l’espai analitzat per tal que la distribució dels senyals i la seva ubicació siguin efectives per l’objectiu pel qual han estat dissenyades. De la mateixa manera hem d’establir una homogeneïtat en la senyalització per tal que l’usuari les pugui identificar i entendre el missatge de manera efectiva.